Manuel Bravo Portillo, terrorista d'Estat

Assassinat de Manuel Bravo Portillo: El 5 de setembre de 1919 a Barcelona (Catalunya) és assassinat per un escamot anarcosindicalista l'excomissari de policia, organitzador dels atemptats contra els sindicalistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT), figura clau de la lluita de l'Estat contra l'anarquisme, Manuel Bravo Portillo. Havia nascut en 1876 a l'illa de Guam (Les Mariannes, Micronèsia) i va viure a Filipines amb son pare, militar de professió. Va combatre els independentistes filipins a Cavite (1896) i va ser ascendit a tinent. Repatriat a la metròpoli per malaltia en 1897, va ingressar en el Ministeri d'Hisenda. Es va casar amb Remedios Montero, filla de militar. En 1908 va ingressar en l'acabat de crear Cos de Policia i va ascendir en un any a inspector en cap. Destinat a Barcelona a partir de 1909, es va mostrar contundent durant els fets de la Setmana Tràgica, i va ser condecorat i ascendit a comissari -el més jove d'Espanya. En aquesta època ja va crear una xarxa de confidents amb la qual vigilava els cercles anarquistes. Durant la Gran Guerra treballà per l'espionatge alemany a canvi de grans sumes de diners, organitzant un tràfic il·legal d'emigrants, realitzant negocis amb els baixos fons, etc. En 1918, amb el suport de la burgesia catalana, se li dóna el comandament de la Brigada Especial i declara la guerra als anarcosindicalistes (provocadors als mítings, bombes als locals sindicalistes per provocar-ne la clausura, detencions...), alhora que es dedica a negocis personals (estraperlo, espionatge, extorsió...).

En aquest mateix 1918 participà en l'organització de l'assassinat de l'industrial Josep Albert Barret i Moner, que fabricava material de guerra per als aliats. Fou denunciat, amb proves concloents, per l'anarcosindicalista Ángel Pestaña des de les pàgines de Solidaridad Obrera i fou processat, condemnat, destituït i empresonat el juliol de 1918; però, alliberat després de tres mesos, va continuar al servei del capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, organitzant atemptats contra els sindicalistes de la CNT. Fou assassinat per un grup d'anarcosindicalistes radicals, encapçalat per Progreso Ródenas, en represàlia per l'assassinat de Pau Sabater i Lliró, president del Sindicat de Tintorers del Ram Tèxtil de Barcelona de la CNT, del 18 de juliol de 1919. Quan a migdia es va saber que l'havien assassinat va haver festa grossa a nombrosos barris de Barcelona; la policia només va trobar al lloc de l'assassinat una gorra, nova, i cap barreteria la va voler reconèixer. Però la banda que havia organitzat Bravo Portillo no es va dissoldre, sinó que va actuar amb un nou cap, el baró de Köening.

Miquel Badia, torturador i assasí

Proclamada la República, Miquel Badia exerciria de cap de les Joventuts d'Estat Català. El 1932 és nomenat secretari d'en Josep Dencàs, conseller de sanitat i d'assistència social de la Generalitat. El 24 de novembre de 1933 mobilitza una part dels 7.000 escamots (o “camises verdes”) paramilitars de les JEREC i els destina a la conducció dels serveis Públics, per intentar trencar la vaga dels cenetistes. El desembre del 1933 és designat Secretari General d'Ordre Públic, i el març del 1934 passa a ser cap superior de la policia de la Generalitat. Va perseguir, torturar, apallissar i eliminar centenars de militants de la CNT i de la FAI. El setembre del 1934 dimiteix del seu càrrec en la policia per la seva rivalitat sexual amb el President Comnpanys, ja que compatien amant, Carme Ballester, muller d´un tercer militant d'ERC. Companys contractarà posteriorment un mercenari per què elimini a Badia.

Badia i Dencàs havien posat en contacte els sectors més racistes, classistes i sectaris d’Estat Català i les JEREC (defensors de la petita burgesia de botiguers i petits propietaris amb complexe d’inferioritat i mentalitat autoritària que descriuria Fromm a “La por a la llibertat”, 1941) amb el nazisme alemany i el feixisme italià, que els donà suport logístic.

Degut a aquests contactes, Adolf Hitler, en un discurs pronunciat l’octubre de 1934 se solidaritzaria amb les “nacions oprimides”, en relació a Catalunya, doncs els independentistes filofeixistes d’Estat Català, enquadrats paramilitarment com a “escamots” o “camises verdes” (paral•lelament als paramilitars nacionalistes espanyols –camisas azules-, italians –camises negres- o alemanys –camises marrons, primer, i negres després-) s’havien rendit sense oposar pràcticament resistència –malgrat la fraseologia patriòtica exacerbada- durant dels fets del 6 d’octubre a l’exèrcit i la guàrdia d’assalt.

Catalunya fou independent de facte durant la Revolució Llibertària, i foren els anarquistes de la CNT-FAI qui impulsaren l’Escola Nova Unificada, que recuperava per primer cop el català com a llengua vehicular a l’ensenyament a tots els nivells.

Dencàs fugí del Palau de la Generalitat per les clavagueres i es refugià a la Itàlia feixista, règim del qual n’era un obert simpatitzant.