6 d'Octubre de 1934

Josep Dencàs, inspirador dels "escamots", les "camises verdes"

Extracte de "La Revolta permanent" (entrevistes a Joan Ferrer, militant de la CNT, per B. Porcel), sobre el cop d'Estat fracassat de Dencàs, els germans Badia i els "escamots" l'octubre de 1934.

El Govern, llavors, agrupa tropes i les envia, o dóna ordres a les casernes de cada localitat. A Catalunya no les varen tocar, ni les enviaren a Astúries ni les tragueren. Sabien que allò que passaria seria una simple paròdia. Però per si de cas les tenien a l'aguait. Sense la CNT i la FAI, la Generalitat i el catalanisme no podien res. 

Aquell 6 d'octubre jo era a Barcelona. Fins les sis de la tarda tota la inquina del Sometent de l'Esquerra, de la guàrdia d'assalt i altres elements armats, estaba dirigida contra la CNT: es presentaben als locals que havíem obert i els clausuraven. 

Vaig presenciar una d'aquestes accions al Paral·lel, cantonada amb el carrer Roser. Aquestes forces foren també a tancar Solidaritat Obrera. Romanien al carrer, estacionades en forma de vano en front del diari.

La Generalitat i els partits que els assessoraven vivien en una total confusió. "Has de proclamar la República catalana", li digueren a Companys. I aquest sortí al balcó, doncs Macià havia mort i era ell el president, i davant de dues-centes persones crida: "Ciutadans, des d'aquest moment queda proclamada la República catalana independent. He dit".

I donant-se compte de que tot allò era un absurd, quelcom fred, i sense futur, torna a entrar a palau i els diu a aquells qui el manipulaven: "Ja està. Esteu contents? I ara, què?".

    

La resposta li fou servida per el general Batet, que havia estat esperant allò per, fidel al seu jurament republicà, fa acte de presència a la Plaça Sant Jaume amb alguns soldats i morters, i disparar una mica en salves. Però de seguida des de la Generalitat onejaren la bandera blanca. 

El governador civil de Barcelona, Dencàs, que era l'independentista més furibund, tenia ja una sortida preparada per les clavegueres. Tan a consciència preparada, que arribava a Itàlia: allí anà el dirigent d'Estat Català que havia animat el 6 d'octubre barceloní. A un país feixista. Que és el que ell era.

"Cal riure, però seriosament"

Article titulat "Fent Feix", i publicat al periòdic Mirador, sobre les unitats paramilitars d'Estat Català: els "escamots" d'inspiració feixista. El peu de foto resa "Cap a l'Estadi, a fer content el doctor Dencàs". Josep Dencàs, el líder polític del nacionalisme extrem que després dels Fets d'Octubre de 1934 fugí per les clavegueres del Palau de la Generalitat i s'amparà a la Itàlia de Mussolini.

FENT FEIX

"Hi ha persones que, degut a tenir poques idees al cervell, poca facilitat d'expressió, però això sí, moltes ganes de parlar i d'ésser escoltades, opten per parlar gruixut i no mirar prim, que per a un home curt de gambals, és la manera més fàcil de fer-se rotllo. També partits sense cap contingut real, ni gens d'habilitat en el maneig de la cosa pública, però que volen mantenir-se dalt del poder costi el què costi, no tenen més remei que fer demagògia, un cop aquesta se'ls esbrava, intentar constituir-se en forma feixista. [...].

Ben entès -no és la primera vegada que ho fem remarcar en aquestes pàgines-, del feixisme només n'han copsat la part exterior de desfilades i cerimònies espectaculars pel carrer; l'ús d'uniformes llampants i d'un gest de salutació ridícul; la fraseologia retumbant i buida, de pura demagògia.   

També n'han copsat un altre aspecte diríem intern: el de la impunitat de certs actes i el parasitisme de l'erari públic. [...]. I així, reduït a la part histriònica, aquest feixisme d'estar per casa indigna alhora que fa riure. [...].

A més a més, no té res a veure, i fins i tot és oposat, amb el caràcter del nostre poble. Vivim en un país rialler i, a estones, anarquista, però com que la vida comparativament és fàcil i poc accidentada, el feix mussolinesc, només de pensar-hi, fa una mena de muntanya a tots els catalans".  

"La por a la llibertat", d'Erich Fromm

“Escamots” o “camises verdes” d’Estat Català-JEREC: unitats paramilitars similars als trabucaires-requetès carlins, nacionalistes espanyols –falangistes-, camicie nere (Milizia Volontaria per la Sicurezza Nazionale/Fasci Italinani di Combattimento) italianes, les Sturm Abteilung (SA, Braunhemden) i les SchultzStaffel (SS, Schwarzhemden) alemanyes.

“La resposta al problema de per què la ideologia nazi era tan atractiva per a la baixa classe mitja cal cercar-la en la seva psicologia col•lectiva. La psicologia social de la baixa classe mitja era radicalment diferent a la del proletariat, els estrats superiors de la classe mitja i l’aristocràcia d’abans de la guerra de 1914.

Evidentment, alguns trets eren característics d’aquest sector de la classe mitja durant tota la seva història: la seva admiració envers el fort, el seu menyspreu pel feble, la seva mesquineria, la seva agressivitat, la seva gasiveria tant amb els sentiments com amb els diners, i sobretot, el seu ascetisme.

La seva concepció de la vida era baixa de sostre, mirava amb suspicàcia i odiava els estranys i sentia curiositat i enveja envers llurs coneixences, tot racionalitzant la seva enveja com a indignació moral. Tota la seva vida es basava en la frugalitat, tan des del punt de vista econòmic com polític”.

La por a la llibertat

Erich Fromm, 1941

Miquel Badia, torturador i assasí

Proclamada la República, Miquel Badia exerciria de cap de les Joventuts d'Estat Català. El 1932 és nomenat secretari d'en Josep Dencàs, conseller de sanitat i d'assistència social de la Generalitat. El 24 de novembre de 1933 mobilitza una part dels 7.000 escamots (o “camises verdes”) paramilitars de les JEREC i els destina a la conducció dels serveis Públics, per intentar trencar la vaga dels cenetistes. El desembre del 1933 és designat Secretari General d'Ordre Públic, i el març del 1934 passa a ser cap superior de la policia de la Generalitat. Va perseguir, torturar, apallissar i eliminar centenars de militants de la CNT i de la FAI. El setembre del 1934 dimiteix del seu càrrec en la policia per la seva rivalitat sexual amb el President Comnpanys, ja que compatien amant, Carme Ballester, muller d´un tercer militant d'ERC. Companys contractarà posteriorment un mercenari per què elimini a Badia.

Badia i Dencàs havien posat en contacte els sectors més racistes, classistes i sectaris d’Estat Català i les JEREC (defensors de la petita burgesia de botiguers i petits propietaris amb complexe d’inferioritat i mentalitat autoritària que descriuria Fromm a “La por a la llibertat”, 1941) amb el nazisme alemany i el feixisme italià, que els donà suport logístic.

Degut a aquests contactes, Adolf Hitler, en un discurs pronunciat l’octubre de 1934 se solidaritzaria amb les “nacions oprimides”, en relació a Catalunya, doncs els independentistes filofeixistes d’Estat Català, enquadrats paramilitarment com a “escamots” o “camises verdes” (paral•lelament als paramilitars nacionalistes espanyols –camisas azules-, italians –camises negres- o alemanys –camises marrons, primer, i negres després-) s’havien rendit sense oposar pràcticament resistència –malgrat la fraseologia patriòtica exacerbada- durant dels fets del 6 d’octubre a l’exèrcit i la guàrdia d’assalt.

Catalunya fou independent de facte durant la Revolució Llibertària, i foren els anarquistes de la CNT-FAI qui impulsaren l’Escola Nova Unificada, que recuperava per primer cop el català com a llengua vehicular a l’ensenyament a tots els nivells.

Dencàs fugí del Palau de la Generalitat per les clavagueres i es refugià a la Itàlia feixista, règim del qual n’era un obert simpatitzant.