Alomà: el bon anarquista

 

Josep Maria Alomà Sanabras

Article publicat per Jordi Rovira Soriano a La Vanguardia el 27 de novembre de 2009 

ALOMÀ: el bon anarquista

Va ser conseller de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona en temps difícils

Era un home alt, corpulent, ben plantat i ben vestit, sempre duia algun llibre a la butxaca de l’americana, i tenia el cabell més que blanc. Al llarg de la seva dilatada vida el seu caràcter el va empènyer a posar pau i a defensar els valors de l’amistat, la conciliació i el diàleg. En Josep Maria Alomà Sanabras va ser pedagog i anarquista. Havia nascut al Catllar el 1909 i va haver de treballar desde molt jove per guanyar-se la vida. La lectura i l’esport eren altres de les seves passions. Atret per la ideologia anarquista va entrar a la CNT el 1932. Fundà un sindicat de mestres, l’Ateneu Llibertari que ell mateix presidí, dotat de biblioteca i amb seccions d’art i d’ensenyament.

Va ser membre del comitè antifeixista de Tarragona i després conseller de cultura de l’ajuntament de Tarragona en uns temps ben difícils, els de la guerra. Des d’aquest càrrec impulsà la creació d’escoles i va fer seva la bandera de la protecció del patrimoni de la ciutat i el seu entorn. Va dirigir el Diari de Tarragona quan va ser confiscat. En el front va ser comissari de la seva companyia. Després vingueren els temps més difícils: la presó, l’espera a Pilats, la seva condemna a mort. La desaparició dels seus dos germans arran de la guerra.

Ell, que havia salvat la vida a tanta gent durant la guerra, ara veia amb impotència desaparèixer els seus germans, i havia de témer perdre la pròpia des del terrible corredor de la mort de la presó de Pilats. Finalment la pena de mort li va ser commutada i més tard es veié abocat a viure amb la seva família un desterrament dins de l’estat que el portàa Osca i Madrid, entre altres capitals. Finalment arribà el retorn a Tarragona, on retrobà la seva lluita sindical quan els temps van tornar a ser propicis. Alomà morí a Tarragona el 9 de maig de 1993 deixant el millor record entre els que el van conèixer.

Entre els fets que destaquen en la vida d’Alomà en recordarem un dels més transcendents. Els primers dies de la revolta del juliol de 1936 van ser fatídics pel patrimoni històric-artístic de caire religiós. Gairebé cap església ni convent tarragonins es van escapar del saqueig robatori o destrucció. La catedral era el referent primer d’una ciutat que havia viscut a recer del temple metropolità.

I en aquells dies tot feia témer que la Seu no es lliuraria de ser destruïda en el seu mobiliari litúrgic i qui sap si els vells murs també caurien víctimes d’una revolució fora de control. Dos tarragonins van ser els defensors de la catedral en un temps turbulent. Es preveia que grups de gent descontrolada vinguda d’arreu intentarien entrar a la catedral.

Les conseqüències podrien ser devastadores pel patrimoni. Aleshores coincidiren providencialment dos homes ben diferents, l’un, anarquista, pedagog, periodista i conseller de Cultura de l’ajuntament, i l’altre, un jove capellà que havia estudiat a Roma i que des de feia poc ostentava el càrrec de director del Museu Diocesà. Eren Josep Maria Alomà I mossèn Pere Batlle, evidentment aquest darrer sense fer evident la seva condició de prevere.

Alomà havia salvat la vida de Batlle evitant que fes cap al vaixell presó i el posà a les seves ordres en la redacció del Diari de Tarragona. Als dos els unia el seu amor per la cultura i l’afany d’evitar a qualsevol preu la destrucció del patrimoni. Així que van afrontar el repte d’aturar a qui pretengués arrabassar el llegat material que la catedral custodiava.

La prova més difícil es va presentar quan van evitar que entressin al temple uns individus que, amb el pretext de registrar la catedral, pretenien destruir-ne el mobiliari religiós. En un cop d’enginy Alomà va convidar a entrar a la Seu representants d’aquella xurma que en companyia d’un anònim mossèn Pere Batlle els va anar mostrant els objectes artístics. Els va manifestar que aquells eren elements artístics i que nodririen un museu dels millors en el seu gènere. Els que havien de ser els agressors de la catedral, vista l’exposició que feren Alomà i Batlle, van marxar contrariats i, el més important, sense provocar cap desperfecte a la catedral.

Alomà es casà durant la guerra, i molt poca gent va saber que aquell anarquista havia contret matrimoni civil, però també religiós. Oficià la cerimònia en secret el seu amic Pere Batlle.

La biografia de l’avi

El nét de Josep Maria Alomà –Ramon Gras i Alomà, enginyer– acaba de publicar un llibre que ofereix un passeig per la vida del seu avi. És un volum titulat Una utopia, una esperança. La història de Josep Alomà, que biografia el personatge tant des de l’àmbit del record familiar com de l’anàlisi dels fets en els quals va participar documentats en arxius, biblioteques, hemeroteques i sobretot els testimonis orals. El record de l’avi queda endreçat com si fos el llibre de memòries que mai va voler escriure i s’endinsa en el seu temps i el seu pais, en l’angoixa viscuda, però també en l’esperança. Descobreix un personatge de formació autodidacta que va voler fer el bé a tothom i que va transcendir a bona part de la gent del seu temps perquè va deixar una emprempta inesborrable en les famílies que va ajudar.

El llibre que s’ha presentat fa una setmana conté un dvd amb un documental produït per Ramon Gras que recull imatges d’època, testimonis de gent que el va conèixer de molt a prop i també inclou la veu en off de Josep Maria Alomà. El llibre i el documental que l’acompanya, que va partir d’un treball de batxillerat de Ramon Gras, ha esdevingut després de set anys de tenacitat el retrat minuciós de l’avi, un home honest que mereix que la seva memòria sigui conservada i difosa com a exemple per les futures generacions.