Josep Maria Alomà Sanabras
Article publicat per Jordi Rovira Soriano a La Vanguardia el 27 de novembre de 2009
ALOMÀ: el bon anarquista
Va ser conseller de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona en temps difícils
Era un home alt, corpulent, ben plantat i ben vestit, sempre duia algun llibre a la butxaca de l’americana, i tenia el cabell més que blanc. Al llarg de la seva dilatada vida el seu caràcter el va empènyer a posar pau i a defensar els valors de l’amistat, la conciliació i el diàleg. En Josep Maria Alomà Sanabras va ser pedagog i anarquista. Havia nascut al Catllar el 1909 i va haver de treballar desde molt jove per guanyar-se la vida. La lectura i l’esport eren altres de les seves passions. Atret per la ideologia anarquista va entrar a la CNT el 1932. Fundà un sindicat de mestres, l’Ateneu Llibertari que ell mateix presidí, dotat de biblioteca i amb seccions d’art i d’ensenyament.
Va ser membre del comitè antifeixista de Tarragona i després conseller de cultura de l’ajuntament de Tarragona en uns temps ben difícils, els de la guerra. Des d’aquest càrrec impulsà la creació d’escoles i va fer seva la bandera de la protecció del patrimoni de la ciutat i el seu entorn. Va dirigir el Diari de Tarragona quan va ser confiscat. En el front va ser comissari de la seva companyia. Després vingueren els temps més difícils: la presó, l’espera a Pilats, la seva condemna a mort. La desaparició dels seus dos germans arran de la guerra.
Va ser membre del comitè antifeixista de Tarragona i després conseller de cultura de l’ajuntament de Tarragona en uns temps ben difícils, els de la guerra. Des d’aquest càrrec impulsà la creació d’escoles i va fer seva la bandera de la protecció del patrimoni de la ciutat i el seu entorn. Va dirigir el Diari de Tarragona quan va ser confiscat. En el front va ser comissari de la seva companyia. Després vingueren els temps més difícils: la presó, l’espera a Pilats, la seva condemna a mort. La desaparició dels seus dos germans arran de la guerra.
Ell, que havia salvat la vida a tanta gent durant la guerra, ara veia amb impotència desaparèixer els seus germans, i havia de témer perdre la pròpia des del terrible corredor de la mort de la presó de Pilats. Finalment la pena de mort li va ser commutada i més tard es veié abocat a viure amb la seva família un desterrament dins de l’estat que el portàa Osca i Madrid, entre altres capitals. Finalment arribà el retorn a Tarragona, on retrobà la seva lluita sindical quan els temps van tornar a ser propicis. Alomà morí a Tarragona el 9 de maig de 1993 deixant el millor record entre els que el van conèixer.
