El Carnicerito de Málaga: Carlos Arias Navarro

Carlos Arias Navarro, el "Carnicerito de Málaga"

Los 4.300 del Carnicerito de Málaga

Nazis a Tarragona: 1940

Visita d'oficials nazis a Tarragona, rebuts eufòricament per l'alcalde José Macián i per Josep Maria Fontana Tarrats, Jefe Provincial del Movimiento, el qual era partidari d'entrar a la II Guerra Mundial donant suport als nazis, de qui se sentia més admirador que no pas dels feixistes italians.

Cantada del Cara al Sol a la Plaça de la Font de Tarragona, llavors Plaza de José Antonio, 1939.

1939: el triomf del nazi-feixisme a Espanya

Heinrich Himmler (Reichsführer de les SS)

 passa revista a l'exèrcit a Madrid, el 1940,

seguit de Ramón Serrano Suñer (Ministre d'Exteriors de l'Estat Espanyol)

Nazis a Madrid, flanquejats per la Guardia Mora de Franco, 1940

Els nens perduts del franquisme (II de II)

Els nens perduts del franquisme (2de2). from Colectivo Roig i Negre on Vimeo.

Presentació del documental publicada per TVC:

1936. A mesura que les tropes sublevades de Franco van guanyant terreny, les presons comencen a omplir-se de persones que havien comès un únic "delicte": ser fidels a la República. Convents, fàbriques, escoles..., centenars de llocs es van habilitar com a camps de concentració o presons improvisades per donar cabuda als opositors al nou règim.

Entre aquests presoners hi havia milers de dones. Dones compromeses, dones militants de partits polítics d'esquerra o, senzillament, dones que eren esposa, mare o germana d'un republicà. I nens, molts nens que van néixer o que van ingressar a la presó amb les seves mares i que van passar els primers anys de la seva vida privats de llibertat per ser fills de "rojos".

Les males condicions higièniques i d'alimentació van fer que molts d'aquests nens morissin a la presó. D'altres, els més "afortunats", estaven privats de llibertat fins que afusellaven la mare o fins que sortia en llibertat. Però l'edat màxima fins a la qual els nens podien estar a la presó eren els tres anys. Això plantejava un dilema a les dones amb el marit a la presó o afusellat i que no tenien ningú de la família ni cap amistat que pogués fer-se càrrec de la criatura. El destí d'aquests nens era, indefectiblement, anar a parar a un hospici d'Auxilio Social o a algun col·legi religiós. I això, que podia semblar una solució, era temut per tothom. Era sabut que, sovint, quan un nen entrava en una d'aquestes institucions, els pares podien perdre'n la pista. O bé sortien completament transformats, educats per odiar els ideals dels pares, o imbuïts d'una religiositat que els podia abocar a fer-se monges o capellans.

Els nens perduts del franquisme (I de II)

Els nens perduts del franquisme (1de2). from Colectivo Roig i Negre on Vimeo.

Els nens perduts del franquisme (2006) és un documental de Montse Armengou i Ricard Belis produït per TV3 que recull el treball d'un any d'investigació i en què es revela un dels períodes més foscos de la història recent d'Espanya: la desaparició de més de 30.000 nens fills de republicans i la separació forçosa de les seves famílies per part de la repressió franquista.

Definició de feixisme, per Miguel Brieva

Ramón Serrano Suñer y Heinrich Himmler

FASCISMO: En esencia, no es otra cosa sino la insólita pretensión de dar forma y apariencia política a lo apolítico, a la ausencia misma de política, al salvajismo humano y a la ley del más fuerte. El fascismo es la teorización política de un puñetazo en el estómago.

Existente y dominante desde el principio de los tiempos, se postuló por vez primera y a las claras en la primera mitad del siglo XX (nazismo, fascismo italiano y franquismo), y en nuestros días continúa rigiendo el mundo bajo su nueva apariencia de fascismo democrático-formal de mercado a la fresa.

Miguel Brieva
Bienvenido al Mundo

"Cal riure, però seriosament"

Article titulat "Fent Feix", i publicat al periòdic Mirador, sobre les unitats paramilitars d'Estat Català: els "escamots" d'inspiració feixista. El peu de foto resa "Cap a l'Estadi, a fer content el doctor Dencàs". Josep Dencàs, el líder polític del nacionalisme extrem que després dels Fets d'Octubre de 1934 fugí per les clavegueres del Palau de la Generalitat i s'amparà a la Itàlia de Mussolini.

FENT FEIX

"Hi ha persones que, degut a tenir poques idees al cervell, poca facilitat d'expressió, però això sí, moltes ganes de parlar i d'ésser escoltades, opten per parlar gruixut i no mirar prim, que per a un home curt de gambals, és la manera més fàcil de fer-se rotllo. També partits sense cap contingut real, ni gens d'habilitat en el maneig de la cosa pública, però que volen mantenir-se dalt del poder costi el què costi, no tenen més remei que fer demagògia, un cop aquesta se'ls esbrava, intentar constituir-se en forma feixista. [...].

Ben entès -no és la primera vegada que ho fem remarcar en aquestes pàgines-, del feixisme només n'han copsat la part exterior de desfilades i cerimònies espectaculars pel carrer; l'ús d'uniformes llampants i d'un gest de salutació ridícul; la fraseologia retumbant i buida, de pura demagògia.   

També n'han copsat un altre aspecte diríem intern: el de la impunitat de certs actes i el parasitisme de l'erari públic. [...]. I així, reduït a la part histriònica, aquest feixisme d'estar per casa indigna alhora que fa riure. [...].

A més a més, no té res a veure, i fins i tot és oposat, amb el caràcter del nostre poble. Vivim en un país rialler i, a estones, anarquista, però com que la vida comparativament és fàcil i poc accidentada, el feix mussolinesc, només de pensar-hi, fa una mena de muntanya a tots els catalans".  

Alzamiento Nacional

Francisco Franco

“Es necesario crear una atmósfera de terror, tenemos que causar una gran impresión, todo aquel que sea abierta o secretamente defensor del Frente Popular debe ser fusilado". 

General Emilio Mola.

"Caso de no ser hallados los responsables directos de la huelga general, serán pasados por las armas los Comités directivos de todos los oficios que se sumen al paro". (20-7-36)

"Termino, sevillanos, diciéndoos, no que tengáis ánimos, porque os sobran, pero sí repitiendo mi recomendación de ayer. Si algún afeminado, algún invertido, se dedica a lanzar infundios alarmistas, no vaciléis en matarlo como a un perro, o entregádmelo al instante". (25-7-36)
"Nuestros valientes legionarios y regulares han enseñado a los rojos lo que es ser hombre. De paso, también a las mujeres de los rojos; que ahora, por fin, han conocido a hombres de verdad, y no castrados milicianos. Dar patadas y berrear no las salvará." (23-7-36)

Gonzalo Queipo de Llano

El general Francisco Franco besa la mà del nunci Cicognani, 1944.

Consagración del monumento al Sagrado Corazón, Cerro de los Ángeles 

Religiosos en actitud poc evangèlica

Seminaristes armats a la plaça de braus de Pamplona, 1936

Cardenal Gomá

"L’actuació de Gomà havia estat decisiva en l’acceptació per part de la Santa Seu del règim del General Franco, i el 1937 havia liderat la redacció de la Carta colectiva de los obispos españoles a los obisposde todo el mundo con motivo de la guerra de España (que el cardenal i arquebisbe de Tarragona Francesc Vidal i Barraquer es negà a signar), havia justificat teològicament la guerra i el cop d’estat que la precedí i havia acceptat la denominació de Cruzada per a una guerra que era «entre España y la Anti-España, la religión y el ateismo, la civilización y la barbarie".

Una Utopia, una Esperança. La història de Josep Alomà

Hitler-Vaticà: les amistats perilloses

"El 20 de juliol de 1933, el cardenal secretari d’estat del Vaticà, Eugenio Pacelli, i el vicecanceller alemany, Franz Von Papen, signen el Reichskonkordat o Concordat Imperial entre el Vaticà i el III Reich. Prèviament, Hitler havia accedit al poder per la via electoral, i amb l’ajut de la coacció que suposaven les activitats paramilitars de les Sturm Abteilung, les tropes d’assalt del partit NSDAP. El 23 de març, el parlament alemany aprovà la Llei Habilitant que atorgava plens poders a Hitler com a dictador d’Alemanya, amb el recolzament dels conservadors de Von Papen i els catòlics de Ludwig Kaas. Els opositors eren eliminats, empresonats o conduïts a camps de concentració".

Una Utopia, una Esperança. La història de Josep Alomà