Avui en fa setanta: commemoració de l’assassinat de Pau Alomà Sanabras

El 27 de juny de 1940 Pau Alomà Sanabras era afusellat a la muntanya de l’Oliva, a Tarragona.

Pau Alomà Sanabras (1902-1940) fou un destacat militant de la CNT de Tarragona durant els anys vint i trenta. Actiu propagandista i difusor de l’ideari àcrata a la província de Tarragona, col•laborà en l’Ateneu Llibertari i participà en les principals lluites socials que es produïen al Camp de Tarragona. Amb els seus germans Josep Maria i Jaume, lluità per millorar dels condicions de vida i el nivell cultural de les persones al torn que combatia amb coratge els principals agents de l’autoritarisme, l’opressió i el manteniment de les injustícies: el capitalisme, l’obscurantisme cultural i religiós i l’estat, amb l’exèrcit com a màxim exponent del mateix. A conseqüència d’aquest fet, fou empresonat nombroses vegades durant l’etapa republicana (1931-36), sota acusacions falses, com a pres governatiu (mesura repressiva dels temps de la Monarquia que la República havia recuperat per incrementar la repressió contra els anarquistes).

Durant els primers mesos de la guerra participà activament en la Revolució Llibertària i va acollir i mantenir amb els seus germans i la seva mare vuit nens refugiats de Madrid, donat que l’allau massiu d’evacuats va desbordar les previsions del centre d’acollida de l’antic sanatori de La Savinosa. Durant els Fets de Maig, Pau Alomà s’enfrontà als estalinistes del PSUC i als seus oportunistes aliats: ERC, EC i ACR.

El 1938 Pau Alomà va ser mobilitzat amb la seva lleva i es va incorporar a l’Exèrcit Popular, al front de Sòria. El 12 de gener de 1939 els rebels van controlar aquesta província. Detingut a Sòria, va restar empresonat a Burgo de Osma, des d’on fou traslladat a la presó de Tarragona (Pilats), el 25 d'octubre de 1939. El Consejo de Guerra Permanente, en el judici sumaríssim d'urgència nº 3971, va condemnar el 8 de gener de 1940 a Pau Alomà i Sanabras a la pena de mort per “Auxilio a la Rebelión Militar”.

Pau Alomà fou executat la matinada del 27 de juny de 1940 per un escamot de botxins del règim feixista, a la muntanya de l'Oliva, a Tarragona.

En homenatge a Pau Alomà Sanabras (El Catllar, 1902 - Tarragona, 1940).

La repressió franquista a Tarragona l’estiu de 1940

Durant els mesos de juny i juliol de 1940 foren assassinats a la muntanya de l’Oliva un mínim de vint-i-sis presos polítics contraris al règim dictatorial del General Franco. En particular, foren nombrosos els anarquistes de les comarques tarragonines que foren víctimes de la repressió franquista en les primeres setmanes de l’estiu de 1940, alhora que les tropes que havien jurat lleialtat a Hitler envaïen tot Europa.

La matinada del 27 de juny de 1940, un grup de vuit persones eren conduïdes per la força en un camió de la presó de Pilats a la muntanya de l’Oliva, als afores de Tarragona. Entre elles es trobava Pau Alomà Sanabras, anarquista nascut al Catllar el 1902. Minuts després serien afusellades per un escamot de botxins fidels al règim franquista.

El 24 de juliol de 1940 quatre cenetistes tarragonins més eren afusellats a l’Oliva: Josep Carballido Noelle (nascut a Ulldecona, però que residia a Riudoms); el reusenc Francesc Itarte Mitjavila; i els germans Joan i Francesc Vernet Torner, nascuts a Móra d’Ebre.

El 27 de juliol de 1940 eren executats els anarquistes Palmir Cartañà Plana, natural de Valls, i Lluís Montagut Cristòfol, de Tortosa.

El 31 de juliol de 1940 el cenetista Pau Toset Gilabert, natural de Tivissa, era afusellat amb d’altres companys de presó.

En homenatge a les víctimes de l’Estat dictatorial a Tarragona.

El Consell de l’Escola Nova Unificada, el gran projecte pedagògic de la Revolució Llibertària

Una de les principals fites de la Revolució, fou la constitució del Consell de l’Escola Nova Unificada, impulsada i liderada pels anarquistes de la CNT‐FAI. La delegació del CENU a Tarragona presidida per Alomà transformà d’arrel el sistema educatiu, higienitzant i ampliant els centres escolars antiquats heredats de la ineficaç, classista i decadent república burgesa i la monarquia, tancant-ne els més vergonyants i obrint‐ne de nous i amb més prestacions; incorporant els avenços educatius hereus de la pedagogia de Ferrer i Guàrdia, i reintroduint, per primer cop en més de dos segles, el català com a llengua vehicular.

El respecte a la personalitat de l’infant; la introducció de flexibilitat en els temaris, de manera que els alumnes podien aprofundir en els aspectes que més els interessaven; el culte a les ciències, les arts i la natura, amb la implementació de la higiene i l’educació física, així com de la formació musical i plàstica; i l’atenció individualitzada, foren només algunes de les novetats que incorporà aquest model pedagògic obert, humanista i revolucionari.

Prop de 2.000 nens i nenes que no tenien plaça escolar i es trobaven al carrer o condemnats al treball infantil en l’anterior sistema de la república capitalista, trobaren plaça en els centres del CENU depenents de la delegació del CENU a Tarragona, presidida pel gran impulsor del projecte a les contrades tarragonines, el pedagog anarquista Josep Maria Alomà i Sanabras.

Ignasi Mallol i Josep Alomà

El pintor Ignasi Mallol, delegat de la Comissaria General de Museus de la Generalitat, i el tinent d’alcalde i Conseller de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona Josep Alomà es traslladaren el 17 d’octubre de 1936 a Barcelona, amb l’objecte de reunir-se amb el Conseller Bosch Gimpera, qui els comunicaria l’entrada en vigor del decret relatiu a la nova distribució de museus de la ciutat de Tarragona, inclòs el nou Museu Lapidari amb seu a Pilats.

Mallol, que juntament amb l’escultor Joan Rebull dirigia des d’abans de l’inici de la guerra l’exitosa Escola Taller de Pintura i Escultura de la Generalitat amb seu a Tarragona, col•laborà també estretament amb Alomà -de qui era amic des d’abans de l’inici de la guerra- en la salvaguarda del Patrimoni.

El propi conseller Alomà havia declarat l'onze de setembre de 1936 el Castell de Pilats Monument Nacional, i expressava el seu desig relatiu a que el departament de Cultura de la Generalitat s'avingués a que el bimil•lenari edifici pugués deixar d’allotjar la llòbrega presó i esdevenir museu vinculat a la difusió del llegat romà de Tarragona.

Pel què fa al cas concret de la reconversió del Castell de Pilats de presó a museu, des del Diari de Tarragona, diversos redactors manifestaven el 12 de setembre “la satisfacció immensa amb què acollim aquesta lloabilíssima disposició del Conseller de Cultura, company Alomà, a qui felicitem de tot cor i fins i tot, per causes que no fa el cas explicar, amb un xic de sincera emoció”.

“Episodis de la Mallorca Llibertària”, d’Albert Herranz

L’escriptor mallorquí Albert Herranz Hammer publicà el 2007 aquest interessantíssim “Episodis de la Mallorca Llibertària”, un recull d’articles que prèviament havia presentat, en la seva versió abreujada, en el periòdic llibertari mallorquí Cultura Obrera, de llarga tradició, refundat el 2005. Herranz, que dedica el llibre, entre d’altres agraïments, “a la memòria de tantes persones que volgueren fer del seu dia a dia quelcom més que alienar i sobreviure”, ens apropa a una sèrie d’esdeveniments o vicissituds que protagonitzaren els llibertaris mallorquins durant la II República, com el boicot a la reparació de portes de la Model, del 1931; la vaga pels deportats a Bata, del 1932; o una ressenya històrica de l’evolució del diari Cultura Obrera .

Publicat per Edicions Can Sifre, en el sí de la Col•lecció l’Argentera.

Abad de Santillán i l'anarquisme

Diego Abad de Santillán, metge i filòsof (FAI)

Conseller d'Economia de la Generalitat de Catalunya 

“Si Cristo hubiese sido un calculador frío e indiferente a la suerte de los hombres de su tiempo, no habría sido crucificado; pero por algo se ha convertido en un símbolo de justicia; la causa que predicaba, la verdad que difundía valían más que su vida material, perecedera. Cristo es la no-violencia y el anarquismo que fue circundado por la aureola del heroísmo, es una traducción más moderna de la no-violencia, levadura y fermento de un mundo sin explotadores y sin expoliados”.

“Al hombre se le educa para servir y al hombre hay que educarlo para ser libre”.

Diego Abad de Santillán

"Visions de guerra i rereguarda", per Josep Maria Alomà

Díptic de presentació de "Visions de guerra i de rereguarda", a càrrec de Josep Maria Alomà

L'octubre de 2008 es publicava el número 3 de la col·lecció "Quaderns de l'Arxiu" editada per l'Arxiu Històric Municipal de Tarragona, que sota el títol de "La Llibreria de la Rambla, 1968-80" presentava un recull fotogràfic i documental tot traçant un itinerari històric sobre la ingent activitat política i cultural que amb epicentre a l'antiga lliberia tarragonina es desenvolupà a les darreries de la dictadura franquista i durant la transició política.

El quadern contenia dues reproduccions de sengles cartells de presentació de conferències d'Alomà, entregat des del seu retorn a Tarragona en cos i ànima a la tasca de refundació de la CNT, així com a la difusió de l'obra dels sindicats confederals:

"Visions de guerra i de rereguarda", amb introducció de l'historiador Enric Olivé, 27 de gener de 1978 

"La CNT entre los trabajadores de la Administración Pública", 22 de juny de 2978

Heleno Saña i la Revolució

"La autenticidad ontológica del anarquismo español no se explica sin el fondo inconscientemente religioso que se oculta en este movimiento. Quizá se deba también a esa identidad mística la capacidad que el anarquismo ha demostrado para sobrevivir a toda clase de crisis y persecuciones. Hay desde luego en nuestro anarquismo una fuerza elemental y primaria que no se deja reducir a meras categorías ideológicas, una dramaticidad existencial que se diferencia del tono mesurado del socialismo como de la glacial eficacia del comunismo. El anarquismo ha sido quizá la última gran expresión religiosa de nuestro pueblo".   

Heleno Saña

Revista Índice, Madrid, noviembre de 1968

Luis Hernández Rico

Retrat a l'oli del jurista i polític republicà valencià Luis Hernández Rico

Pablo Herrero Hernández esbossa el perfil del seu besavi Luis Hernández Rico en la presentació que en fa la bitàcora de recerca històrica "Los Hernández":

 "Nacido en Novelda (Alicante) el 4 de marzo de 1866, Luis Hernández Rico fue abogado, licenciado en Filosofía y Letras y catedrático. Procedente de una familia acendradamente católica y bien relacionada con el más elevado clero valenciano, simultaneó sus estudios en la Universidad de Valencia con una tempranísima actividad de propagandista católica y señaladamente con la fundación y dirección del Centro Republicano Católico de Valencia y de su órgano, el «Boletín de la Democracia Católica», en un intento pionero en España por conciliar republicanismo y catolicismo, valores juzgados en aquel entonces incompatibles. Con en este mismo intento impulsó y dirigió la Alianza de Republicanos Católicos de España como lazo de relación entre los católicos de todas las fracciones republicanas".

http://loshernandez.wordpress.com/luis-hernandez-rico-novelda-1866-valencia-1938/

Orwell: A contracorrent

""Orwell: A contracorrent" (2004) és un documental de Mark Littlewood coproduït per TVC, Scottish TV i Areatv, que presenta la biografia de l'escriptor anglès George Orwell, mostrada en íntima relació amb la seva obra literària. Se'n ressalta concretament el procés de formació de la seva consciència política, a partir de les experiències com a policia imperial a Birmània, la seva vida entre els pobres anglesos i francesos i, de manera especial, la seva participació a la guerra civil espanyola. Tot això, comentat per Noam Chomsky, Richard Rorty, Miquel Berga, Wilebaldo Solano i Pelai Pagès".

"Los Hernández", per Pablo Herrero Hernández

Retrat a ploma de Luis Hernández Alfonso, per A. Hernández, el 1925

L'escriptor i traductor Pablo Herrero Hernández, a qui hem tingut la sort de conèixer personalment recentment, realitza una prolífica i fecunda tasca de recerca i difusió de la trajectòria i l'ideari del seu avi, Luis Hernández Alfonso, i del seu besavi, Luis Hernández Rico, alguns fruits de la qual comparteix a través de l'elegant bitàcola de recerca històrica "Los Hernández":

http://loshernandez.wordpress.com/

El Doctor Hache, tal i com signava Luis Hernández Alfonso alguns dels seus nombrosíssims articles redactats al llarg i ample d'una intensa vida de labor artística, intel·lectual i política, coincidí amb Alomà en la Secció de Propaganda de l'Exèrcit d'Andalusia, i convidà aquest últim a col·laborar amb diversos articles en la publicació "Sur. Órgano del Ejército de Andalucía con sede en Baza (Granada)", que fou l'última publicació que l'exèrcit "nacional" clausurà en territori Republicà a les acaballes de la guerra, un fet que sempre enorgullí Luis Hernández, qui des de la seva primera jovenesa dedicà enormes esforços i sacrificis a lluitar per una Espanya més lliure, més culta i més solidària. En definitiva, més humana. 

Luis Hernández Alfonso i Josep Alomà

Luis Hernández Alfonso

Mercès a la generositat del Sr Pablo Herrero Hernández, hem conegut recentment la participació d’Alomà com a redactor de diversos articles en el diari “Sur. Órgano del Ejército de Andalucía con sede en Baza (Granada)”, que dirigia el seu avi, l’escriptor, traductor, periodista, historiador i lingüista valencià Luis Hernández Alfonso. Corresponen a l’etapa en què Alomà fou comissari polític de l’Exèrcit de la República i Cap de Propaganda de l’Exèrcit del Sud, a l’Estat Major d’Andalusia (1938-39).

Agraïm una vegada més al Sr Pablo Herrero Hernández la seva generositat i amabilitat i aprofitem l’avinentesa per felicitar-lo novament per l’hercúlia i laboriosa labor de recuperació de la trajectòria, l’ideari i l’obra del seu avi, Luis Hernández Alfonso, i del seu besavi, l’insigne jurista i polític republicà Luis Hernández Rico, coneguts en ambients intel•lectuals i polítics valencians com “Los Hernández”.

A més a més de la col•laboració d’ambdós en la secció de Propaganda de l’Exèrcit del Sud, i de la participació d’Alomà en el diari que dirigia Hernández, cal destacar els nombrosíssims paral•lelismes entre les trajectòries d’aquests dos singulars personatges històrics.