Burnett Bolloten: Revolución y contrarevolución

I Jornada de la Nova Economia, celebrada al Palau Nacional de Catalunya a Montjuïch (Barcelona)

Assemblea de membres de Consells d'Empresa i Comitès de Control de les col·lectivitzacions de la Revolució Llibertària (I Jornada de la Nova Economia)

La Revolución Española, fue en muchos casos más profunda que la Rusa, no hay parangón en la historia de un caso de encubrimiento internacional, de los hechos, como éste.

Burnett Bolloten

Burnett Bolloten es autor de "El Gran Engaño. Las izquierdas y su lucha por el poder en la zona republicana" (The Grand Camouflage), La Revolución española y de  La Guerra Civil española: Revolución y Contrarrevolución.

La premsa estalinista (PSUC) recolza a Negrín

"La constitució del nou Govern de la República presidit pel camarada Negrín lia tingut la virtut de prestar al poble veritablement antifeixista una falaguera tranquil•litat. Tot el poble, excepte uns quants grupets de companys que caminen sempre una mica desorientats en qüestions polítiques, ha rebut aquest govern amb un aplaudiment general; per tot arreu es senten afirmacions com aquesta: "Ara guanyarem la guerra; ara anirà això bé".

No tenim temps ara de discutir si el govern és més o menys revolucionari, nosaltres jutgem els partits i els homes per les seves obres; i no per unes paraules. El que sí sabem és que és un govern que mereix la confiança de tota la massa antifeixista que sap el que vol i el camí per on ha d'arribar a la meta".

Endavant, òrgan del PSUC de Tarragona, III Internacional (Komintern)

5 de juny de 1937

Capçalera del Partit Socialista Unificat de Catalunya (Internacional Comunista)

III Internacional / Komintern

Francisco Olaya Morales, assot de l'estalinisme i del franquisme

EL VIOLENTO OFICIO DE LA HISTORIA. Largometraje. Versión Íntegra. from Utopi on Vimeo.

Francisco Olaya Morales, historiador anarquista

"El expolio de la República investiga la figura clave del Partido Socialista en la derrota republicana, Juan Negrín; el papel de los políticos socialistas durante la República, las conexiones para desviar el patrimonio español, las relaciones con Moscú, así como las circunstancias que rodearon a la más sucia de todas las operaciones políticas de la guerra civil, esto es, el expolio del tesoro español y el robo de una cantidad gigantesca de bienes particulares guardados en las cajas de seguridad de los bancos".

Stalin a Catalunya: Comorera

Joan Comorera (PSUC-III Internacional), Antonov-Ovsenko (cònsul de la URSS a Barcelona), Pasionaria (PCE, III Internacional) i Maurice Thorez (PCF, III Internacional)  (1937)

“Si no seria just menysprear el redreçament de la política internacional, tampoc no ho seria confiar-hi ingènuament. No, companys. D'URSS no n'hi ha més que una al món. L'URSS, pàtria del proletariat mundial, és el nostre amic i veritable amic. L'URSS sota el guiatge del gran Stalin, líder del proletariat mundial, ens ajuda i ens ajudarà desinteressadament per deure de solidaritat d'uns treballadors que construeixen el socialisme vers un altres treballadors que lluiten a vida o mort contra les castes traïdores per tal de guanyar les seves llibertats i el dret de construir el món que els plagui. Com a cosa ferma i segura en el món internacional, avui no hi ha més que l'URSS. Tota la resta de coses va lligada a la nostra política internacional”.

Joan Comorera

Primera Conferència Nacional del PSUC, i recollit per «Treball», el 25 de juliol del 1937.

Pasionaria, Francisco Antón, Joan Comorera, Santiago Carrillo, Enrique Líster (1954)

“L'URSS, la pàtria de tots els treballadors, pàtria de llibertat i de democràcia autèntica, unió fraternal de pobles lliures i iguals, la pàtria del socialisme victoriós en marxa cap al comunisme, la pàtria ennoblida per l'alliberament revolucionari de bessarabians, moldaus, ucraïnesos, russos blancs, lituans, letons, estonians, i carelians, la pàtria proletària sàviament dirigida per Stalin, torxa altíssima i inexhaurible que il•lumina el camí de la pau, del pa i de la llibertat a tots els pobles i els homes oprimits del món!...".

Joan Comorera

Secretari General de la Unió Socialista de Catalunya i del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya)

III Internacional (Komintern)

El último discurso de Cayetano Redondo

Discurso de Cayetano Redondo Aceña, en su calidad de Comisario del IX Cuerpo de Ejército, pronunciado en Jaén el 10 de marzo de 1939 y publicado en el diario «Sur», órgano del Ejército de Andalucía con sede en Baza (Granada), el 14 de marzo de tan fatídico año. Si se exceptúan las palabras llamando a la calma que pronunciaría por radio el 28 de ese mes, al tomar el ejército franquista la ciudad de Jaén, se trata posiblemente de su último discurso, pues sería fusilado en Madrid, ciudad de la que había sido alcalde, el 21 de mayo de 1940 tras 14 meses de cautiverio en las cárceles de Baza, Jaén y Madrid (Torrijos).

"Rechazamos toda tutela extranjera, llámese de Hitler, de Mussolini o de Stalin. Somos y queremos ser nada más, y nada menos, que españoles. Importa mucho a todos que haya paz y trabajo en España, que triunfen y preponderen las ideas de justicia, democracia, libertad y respeto a todos los ideales políticos y religiosos de los españoles. Que desarmemos los odios y limpiemos nuestros espíritus de todo afán envenenado de rencor y de venganza.


Ser hombre de ideales jamás puede ser un delito, sino un motivo de estimación y de respeto para todo aquel que sepa estimar y respetar los ideales de sus adversarios".

La pleamar totalitària contra Catalunya

Juan Negrín y Manuel Azaña, 1937

Extracto del capítulo “La pleamar totalitaria: Contra Cataluña” de La Revolución Libertaria, de Heleno Saña, publicado por la Editorial Laetoli.

“En realidad, Cataluña había comenzado a ser despojada de su poder a raíz de los sucesos de mayo de 1937 en Barcelona y la toma del control del orden público por el comunista Burillo, con el nombramiento del general procomunista Sebastián Pozas como comandante en jefe del Ejército del Este y con el envío de barcos de guerra y 5.000 soldados de élite a la capital catalana [contra la CNT-FAI y el POUM]. Azaña, que en ese momento se encontraba en Barcelona, se quejó –no sólo en su correspondencia privada- de que la Generalitat lo había tratado con menosprecio y hostilidad y le había negado el debido respeto. Al mismo tiempo se deshizo en insultos contra los anarquistas, a quienes responsabilizó de las luchas callejeras, aunque Tarradellas le había explicado que todo aquello había sido una provocación desencadenada por la gente del PSUC y no autorizada por él ni por Companys. Pero el viejo odio pequeñoburgués contra los anarquistas y la cólera recién avivada del castellano contra una Cataluña segura de sí misma, eran más fuertes que cualquier reflexión sensata. Al comienzo de la República, Azaña se había inclinado a favor de la autonomía de Cataluña por cálculo político; pronto, sin embargo, decidió hacerla fracasar aliándose con Negrín, Prieto y otras fuerzas anticatalanas.

Nada más asumir su cargo de jefe del Gobierno, Negrín fue instruido por Azaña a proceder con dureza contra Cataluña: “No puede admitirse que la economía se convierta en un despotismo personal, ejercido nominalmente por Companys y en realidad por grupos irresponsables que le sirven a él. […].

A finales de julio de 1937, Azaña se vio obligado a oír en boca de Tarradellas: “El Gobierno ha enviado a Catalunya un ejército de ocupación que vive a costa del país […]. De Madrid se está haciendo un mito para emplearlo a favor de la política centralista antiautonomista”. Tarradellas recordó también al presidente de la República que en el frente de Madrid luchaban 40.000 catalanes y que la ofensiva de Brunete sólo había podido acometerse porque Catalunya había suministrado la munición requerida para ello. Pero estas puntualizaciones encontraron oídos sordos en Azaña, que de acuerdo con Negrín prosiguió la campaña para despojar a Catalunya de su poder".

  

Carta de l'estalinista Carrillo al seu pare

 

Santiago Carrillo Solares, membre del Partido Comunista de España (PCE), integrat en la III Internacional o Komintern, sotmesa a les directrius d'Stalin, i enemic de la Revolució Llibertària, fou nomenat responsable d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Madrid el 6 de novembre de 1936, després de tornar de la seva estada a Moscou.

El dia 7 de novembre es produí la primera "saca" massiva de presos polítics dels centres penintenciaris de Madrid, els quals serien assassinats segons el pla establert per Mikjail Koltsov i executat pels nombrosos membres del PCE presents a la policia i al departament d'Ordre Públic de la Junta de Defensa, sota la direcció de Santiago Carillo i José Cazorla. 

Milers de persones seran afusellades a Paracuellos del Jarama i a Torrejón de Ardoz en les següents setmanes fins que l'anarquista Melchor Rodríguez amb l'ajut de diversos companys de la CNT i de la FAI (com el propi Joan Garcia Oliver, Ministre de Justícia en representació de la FAI, qui també aturaria els assasinats dirigits per Margarita Nelken, del PSOE) desmuntarien l'aparell d'extermini dels presos polítics ideat pels agents soviètics, i conseguiran salvar la vida de milers de persones.

Posteriorment, es produirà un canvi de sistema: el terror estalinista-republicà es materialitzarà a través de les txeques i presons secretes controlades pel PSUC i el PCE, on seran assassinats milers d'anarquistes, poumistes, i catòlics, i seran perseguides totes aquelles persones que s'oposessin a les directrius d'Stalin.

Serà Santiago Carrillo qui, un cop la Junta de Casado (formada per anarquistes, socialistes d'esquerra i republicans aliats en contra dels estalinistes del PCE i del sector negrinista del PSOE) ha vençut als carrers de Madrid als partidaris del totalitarisme soviètic a la rereguarda antifeixista, enviarà la següent carta al seu pare (Wenceslao Carrillo era socialista d'esquerra i membre de la Junta de Casado):

Dolors Martí parla dels Fets de Maig a Tarragona

Dolors Martí, l'única dona que ostentà un càrrec públic a Tarragona durant la guerra civil, militant del PSUC, va viure els Fets de Maig a Tarragona. Tal com recull en el seu estudi sobre la trajectòria de Dolors Martí l'historiador Jordi Piqué, "desafiant el tiroteig que es registrava a la Rambla 14 d’abril, aconseguí arribar fins a la seu de la UGT, on va ajudar a curar alguns ferits".

Malgrat militar al PSUC, deixà escrit a les seves memòries el següent:

“Pero no fue provocada por los anarquistas; éstos y los del POUM no hicieron más que defenderse. El PSUC tenía la orden de hacer una campaña permanente de desprestigio contra la CNT y el POUM, principalmente contra este último, pues los otros eran más y más fuertes, pero en fin, las consignas que nos mandaban los agentes de Moscú instalados en Barcelona eran categóricas: fuese como fuese, había de quitar todos los mandos y puestos dirigentes a los unos y a los otros, empleando todos los medios, caiga quien caiga. Se hizo un trabajo de zapa horrible, se mataron varias personas y se arregló de tal manera que acusaron a los dirigentes del POUM”.

Comorera, titella d'Stalin a Catalunya

Joan Comorera, el titella d’Stalin a Catalunya, era la cara visible d’un conglomerat absurd de partits de rellevància marginal, que en una antinatural aliança havien constituït –tot sigui dit, un cop els anarquistes de la CNT-FAI recolzats per la guàrdia d’assalt havien vençut l’exèrcit sollevat en les jornades del 19, 20 i 21 de juliol de 1936- el PSUC, addicte a la III Internacional d’Stalin o Komintern, partit que era controlat de facte pel sinistre Ernö Gerö i pel cònsul Antonov-Ovseenko.

Ernö Gerö, futur director de la cruel massacre d’Hongria de 1956, alimentava les ambicions de Comorera, qui a canvi de càrrecs acceptava la total submissió a Stalin. Gerö fou l’organitzador de les temudes txeques del PSUC, amb seus al Círculo Ecuestre, Sant Elies, Hotel Colón (seu del PSUC), Portal de l’Àngel nº 24, Còrsega 299, Pau Claris 110, Fàbrica Nestlé (UGT-PSUC), Passeig de Sant Joan 104, vaixells Uruguai, Argentina i Villa de Madrid,

Un cop s’oficialitzà la repressió estalinista (contra anarquistes de la CNT-FAI, militants del POUM, i catòlics, preferentment) després dels Fets de Maig per via de les txeques del SIM, a Barcelona Gerö organitzaria els centres de tortura i assassinat dels carrers Saragossa (convent dels Santjoanistes), Ganduxer (entre Via Augusta i Modolell), Diputació 231, Vallamajor nº 1, Muntaner 321, Anglí 46 (cantonada amb el Passeig de la Bonanova), Passeig de Gràcia 54, Via Laietana (amb botxins del PSOE, PCE i PSUC), Avinguda de Vallvidrera nº 10 i Palau d’Art Modern.

Tal i com explica Joan Gª Oliver a les seves memòries:

“El Frente Popular de Cataluña hizo bancarrota cuando Comorera, Consejero de la Generalidad y jefe del PSUC, pronunció un vergonzante discurso para congraciarse con los jerarcas moscovitas, lleno de loas a Stalin, padre de todos los hombres, luz que alumbra todos los caminos, genio nunca antes contemplado por los mortales, jefe y guía indiscutible de la Unión Soviética, patria de todos los trabajadores del mundo”.

Joan Garcia Oliver, “El eco de los pasos”

Censura a Tarragona contra la CNT i el POUM

El tristament famós xalet d’Hidalgo de Cisneros (PCE) a Alcalá de Henares

Avinguda de Guadalajara cantonada el carrer Brihuega

El Gabinet de Censura de la Comissaria General d’Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya, dirigit per Josep Ricart Sala i creat el 8 de maig de 1937 estarà controlat per l’ERC. El 22 de juny el control de la censura a Tarragona serà assumit per la Delegació d’Ordre Públic depenent de la República, ja en mans dels negrinistes del PSOE i els estalinistes del PCE.

Constancia de la Mora Maura, l’esposa del cap de la Força Aèria Republicana Ignacio Hidalgo de Cisneros, exercia de censora i cap de l’Oficina de Premsa Extrangera Republicana, contribuint a oferir una imatge heroica del PCE i presentant els llibertaris i poumistes com a enemics de la causa antifeixista i servidors de Hitler i Franco. Ambdós eren militants del PCE, i Constancia de la Mora arribà a entaular una relació d’amistat amb Stalin.

Andreu Nin, un cop detingut per Burillo (PCE) seguint ordres del coronel Ortega (PCE), i posteriorment segrestat pels subordinats del sinistre Aleksandr Orlov, fou reclòs al tristament famós xalet que ambdós freqüentaven a Alcalá de Henares, abans de ser finalment assassinat.

Repressió estalinista-republicana a partir dels Fets de Maig: Censura, detencions, i les txeques del terror

El president del govern de la República Juan Negrín (PSOE) i el ministre e defensa Indalecio Prieto (PSOE)

Els anarquistes ja havien estat expulsats del Govern

Després dels Fets de Maig, la preeminència dels estalinistes del PCE-PSUC al govern de la República i de la Generalitat serà pública i notòria.

La repressió de l'Estat afectarà a tots els aspecte de la vida pública, i la onada de detencions, segrestos, empresonaments als camps de treball, tortures i assassinats a les txeques aterroritzarà la població al temps que estalinistes i republicans faran tot el possible per destruir els avenços de la Revolució Llibertària, des de les col•lectivitzacions, a les activitats culturals, passant per la indústria de guerra autogestionada i les aportacions de l’Escola Nova Unificada.

L’objetiu principal serà marginar i eliminar el major nombre possible d’anarquistes i poumistes, constantment calumniats i titllats de traïdors al servei del feixisme internacional.

Amb la creació l’agost de 1937 del Servicio de Investigación Militar (SIM) pel socialista Indalecio Prieto Tuero, i del Tribunal d’Espionatge i Alta Traïció de Catalunya, s’institucionalitzava el terror estalinista amb el patrocini del PSUC i PCE i el suport i complicitat de PSOE, ERC, IR, PNV, Estat Català i ACR.

"La por a la llibertat", d'Erich Fromm

“Escamots” o “camises verdes” d’Estat Català-JEREC: unitats paramilitars similars als trabucaires-requetès carlins, nacionalistes espanyols –falangistes-, camicie nere (Milizia Volontaria per la Sicurezza Nazionale/Fasci Italinani di Combattimento) italianes, les Sturm Abteilung (SA, Braunhemden) i les SchultzStaffel (SS, Schwarzhemden) alemanyes.

“La resposta al problema de per què la ideologia nazi era tan atractiva per a la baixa classe mitja cal cercar-la en la seva psicologia col•lectiva. La psicologia social de la baixa classe mitja era radicalment diferent a la del proletariat, els estrats superiors de la classe mitja i l’aristocràcia d’abans de la guerra de 1914.

Evidentment, alguns trets eren característics d’aquest sector de la classe mitja durant tota la seva història: la seva admiració envers el fort, el seu menyspreu pel feble, la seva mesquineria, la seva agressivitat, la seva gasiveria tant amb els sentiments com amb els diners, i sobretot, el seu ascetisme.

La seva concepció de la vida era baixa de sostre, mirava amb suspicàcia i odiava els estranys i sentia curiositat i enveja envers llurs coneixences, tot racionalitzant la seva enveja com a indignació moral. Tota la seva vida es basava en la frugalitat, tan des del punt de vista econòmic com polític”.

La por a la llibertat

Erich Fromm, 1941

Alomà denuncia les maniobres dels estalinistes

«De tothom és sabut que el partit de les «consignes» proclama per tot arreu que cal acatar les ordres del Govern, perquè sense «disciplina» no es va enlloc. […].

Tots els ressorts de poder que les organitzacions dignes no varen voler controlar, els controlen ara ells. […].

Els que no accepten com a pa beneït les «consignes» del partit, són uns enemics de la URSS i, per tant, no poden ser altra cosa que uns agents del trotskisme i uns traïdors al servei del feixisme internacional. Què còmode que resulta dir tot això! Ara, el que no resulta tan còmode és demostrar tot el què es diu».

Josep Alomà

 «Les contradiccions del Partit Comunista»

DT, 14 d’agost de 1937

“La contrarevolució està en marxa. Alerta, treballadors!!!”

Josep Alomà

“La contrarevolució comença a ensenyar les urpes”

DT, 1 de desembre de 1936