6 d'Octubre de 1934

Josep Dencàs, inspirador dels "escamots", les "camises verdes"

Extracte de "La Revolta permanent" (entrevistes a Joan Ferrer, militant de la CNT, per B. Porcel), sobre el cop d'Estat fracassat de Dencàs, els germans Badia i els "escamots" l'octubre de 1934.

El Govern, llavors, agrupa tropes i les envia, o dóna ordres a les casernes de cada localitat. A Catalunya no les varen tocar, ni les enviaren a Astúries ni les tragueren. Sabien que allò que passaria seria una simple paròdia. Però per si de cas les tenien a l'aguait. Sense la CNT i la FAI, la Generalitat i el catalanisme no podien res. 

Aquell 6 d'octubre jo era a Barcelona. Fins les sis de la tarda tota la inquina del Sometent de l'Esquerra, de la guàrdia d'assalt i altres elements armats, estaba dirigida contra la CNT: es presentaben als locals que havíem obert i els clausuraven. 

Vaig presenciar una d'aquestes accions al Paral·lel, cantonada amb el carrer Roser. Aquestes forces foren també a tancar Solidaritat Obrera. Romanien al carrer, estacionades en forma de vano en front del diari.

La Generalitat i els partits que els assessoraven vivien en una total confusió. "Has de proclamar la República catalana", li digueren a Companys. I aquest sortí al balcó, doncs Macià havia mort i era ell el president, i davant de dues-centes persones crida: "Ciutadans, des d'aquest moment queda proclamada la República catalana independent. He dit".

I donant-se compte de que tot allò era un absurd, quelcom fred, i sense futur, torna a entrar a palau i els diu a aquells qui el manipulaven: "Ja està. Esteu contents? I ara, què?".

    

La resposta li fou servida per el general Batet, que havia estat esperant allò per, fidel al seu jurament republicà, fa acte de presència a la Plaça Sant Jaume amb alguns soldats i morters, i disparar una mica en salves. Però de seguida des de la Generalitat onejaren la bandera blanca. 

El governador civil de Barcelona, Dencàs, que era l'independentista més furibund, tenia ja una sortida preparada per les clavegueres. Tan a consciència preparada, que arribava a Itàlia: allí anà el dirigent d'Estat Català que havia animat el 6 d'octubre barceloní. A un país feixista. Que és el que ell era.

Tan senzill com hauria estat reconciliar als polítics catalanistes amb la CNT i fer front a l'Exèrcit, com en part passà després el 1936. Però aquests polítics catalans sempre han pensat que Catalunya sencera pensava com ells, enlloc d'escoltar el què realment deia el poble.

Els del POUM assajaren una petita resistència de barricada per el Portal de l'Àngel. Però res. L'única heroïcitat vertadera va anar a càrrec de Jaume Compte i una sèrie de companys seus, atrinxerats al Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria, a la Rambla. Els comminaren a rendir-se i no gosaren. Eren catalanistes. Però seriosos. La tropa disparà morters, ells d'intentaren defensar i foren abatuts. En moriren sis. Els altres degueren escapar per els terrats. No tinc notícia de detencions.

Compte, i amb ell recordo Simó Llauneta, ja havia atemptat contra el rei a Garraf. Després havia fundat el Partit Català Proletari. Malgrat ser minoritari, de grup, tenia el segell del valor d'aquell fanàtic del catalanisme. És el qui defensa aquell dia la bandera de les quatre barres, front al ridícul de la Generalitat i dels partits.

Aquesta fou la política republicana d'esquerres que havia de salvar la República, i que la decapità. Azaña ja havia estat l'exemple d'allò que mai hauria d'haver existit.