La Transformació és al camp: col·lectivitzacions agràries a Catalunya durant la Revolució Social de 1936-39

Col·lectivitzat arrossera de Sant Jaume d'Enveja (Il·lustració de Carles Gras)

Pagesos catalans de la CNT-FAI fan la salutació anarquista

Les caixes d'Amsterdam

Any 1939: en la Barcelona assetjada per les tropes feixistes, un grup homes rep la missió de salvaguardar els arxius de la CNT i portar-los a Amsterdam. Any 2010: l’anàlisi de documents teixeix una extensa trama relacional entre els anarquistes de Barcelona, el moviment makhnovista ucraïnès i les revoltes de la Patagònia argentina. Noam Chomsky, Michel Onfray o Cristian Ferrer són alguns dels noms que fan una anàlisi crítica de les experiències llibertàries anarcosindicalistes.

Un projecte que reuneix filòsofs, teòrics i intel•lectuals destacats a nivell mundial que s’identifiquen amb l’ideari llibertari. Un recull testimonial sobre persones que viuen segons l’ideal anarquista. Documents cinematogràfics, cartes manuscrites i fotografies ajuden a fer reviure un moviment estereotipat i estigmatitzat al llarg de la seva història.

Una trama on es conjuguen la història de la Confederació Nacional del Treball (CNT), instauradora de la revolució a Catalunya; el moviment makhnovista a Ucraïna -una de les faccions revolucionàries que lluiten contra el règim dels tsars fins a ser liquidats pels bolxevics- i les grans revoltes patagòniques desenterrades de l’oblit de la mà del gran periodista Osvaldo Bayer. L’argument comença el gener de l’any 1939 amb l’evacuació de 22 caixes amb els arxius de la CNT, just abans de l’ocupació de Barcelona per les tropes del feixisme europeu. Aquests arxius dipositats a l’Institut d’Història dels Moviments Socials d’Amsterdam permeten conjugar les motivacions humanes inherents al pensament anarquista i que es donen al si de totes les arts i disciplines: Jordi Vidal, Octavio Alberola i Josep Termes...

El documental “Les caixes d’Amsterdam” vertebra una història sobre l’anarquia i sobre alguns dels seus personatges més mítics (La Comuna de París, Ferrer i Guàrdia, Garcia Oliver, Buenaventura Durruti...) i acaba derivant en algunes de les pràctiques socials més rellevants del segle XX

L'arrelament de l'anarquisme a Catalunya, per Joaquim Maurin

Joaquim Maurin Julià, secretari general de la CNT 1921-22

Extracto del apéndice de la obra Revolución y contrarevolución en España,

de Joaquim Maurin Julià

En los cuarenta y un años que median entre la escisión socialista-anarquista en el Congreso de La Haya y la revolución rusa, el movimiento anarquista fue batiéndose en retirada ante el avance socialista en todas partes, menos en España (y Portugal), en donde el anarquismo, en el siglo XIX, y el anarcosindicalismo, en los comienzos del siglo actual, fue siempre más numeroso y fuerte que el movimiento socialista.

Las razones para que el proceso fuese en España distinto que en los otros países son varias:

Primera. Los anarquistas españoles comprendieron el problema campesino mucho antes que los socialistas, y arraigaron, desde los primeros tiempos, en Andalucía, que es el crisol de la cuestión agraria española.

Segunda. Los anarquistas establecieron su base principal en Barcelona, que era el centro industrial del país, mientras que los socialistas lo asentaron en Madrid, capital burocrática de la nación, en donde el proletariado propiamente dicho apenas existía.

Tercera. Los anarquistas eran propagandistas formidables e incansables, publicaban periódicos, revistas y folletos en abundancia. A comienzos de siglo, el semanario Tierra y Libertad, que se editaba en Madrid se transformó en diario, siendo sin duda, el primer diario anarquista que se publicó en el mundo. Una editorial de Valencia, dirigida por Blasco Ibáñez publicaba a precios populares toda la literatura anarquista de la época. Los socialistas no concedieron nunca una importancia especial a la propaganda impresa: se contentaban con publicar tres o cuatro semanarios en todo el país.

Cuarta. Los anarquistas, aunque el número de intelectuales que formaba parte de su organización fue reducido, hicieron una inteligente política de atracción hacia ellos desde los periódicos. La llamada “generación del 98”, que inició una nueva fase en la vida intelectual de España a comienzos de siglo, era intuitivamente anarquista. Los socialistas, en cambio, hasta la segunda década del siglo, desconfiaron de los intelectuales, rechazándolos.

Quinta. Los anarquistas eran más combativos que los socialistas. Las insurrecciones campesinas en Andalucía, en el último cuarto del siglo pasado, aunque elementales y equivocadas las más de las veces, encendían la llama de una ansiada liberación, cuyo rescoldo, después del fracaso, no se extinguía nunca. Al calor de ese rescoldo se agrupaban los humildes campesinos y escuchaban la lectura de los folletos de Malatesta y La Conquista del pan de Kropotkin.

Sexta. Los anarquistas comprendieron la importancia que tiene educación de la juventud para formar los luchadores de mañana, y crearon las escuelas racionalistas, cuyo principal propulsor. Francisco Ferrer, al ser fusilado, en 1909, dio al santoral anarquista un mártir con aureola internacional.

Séptima. Los anarquistas practicaron el terrorismo como arma política, y si en algunos casos los resultados fueron negativos, en otros fueron positivos, siendo siempre terribles.

Octava Los anarquistas, perseguidos sin parar, adquirieron la práctica de actuar a la sombra, en la clandestinidad, mientras que los socialistas procuraban no infringir las leyes establecidas.

Novena. La dualidad Madrid-Barcelona, Castilla-Cataluña, favorecía a los anarquistas, cuya oposición a Madrid coincidía con la de la clase media catalana.

Décima. El anarquismo, un poco místico, quijotesco, aventurero, individualista, estaba mucho más cerca de las características psicológicas del pueblo español, que no el socialismo: frío, esquemático, formulista, disciplinado, reglamentario.

Decimoprimera. La primera guerra mundial determinó un rápido desarrollo industrial en Cataluña, con el consiguiente crecimiento del movimiento obrero, encuadrado y dirigido por el anarcosindicalismo.

Décimosegunda. Los anarcosindicalistas comprendieron antes que los socialistas la conveniencia de transformar las sociedades de oficio en sindicatos de industria. La aparición del Sindicato Único (sindicato de industria) fue revolucionaria y dio a los anarcosindicalistas un impulso tal que alrededor de la Confederación Nacional del Trabajo gravitó la mayoría de la clase trabajadora española.

Décimotercera. Y, último pero no lo último, los anarquistas dieron pruebas de una imaginación de la que carecían los socialistas.

Comitè d'ajut a Euzkadi

COMITÈ D'AJUT A EUZKADI

DELEGACIONS D'EUZKADI

CNT - UGT / SOV - PNV / FAI - PSOE / PC - IR

DELEGACIONS DE CATALUNYA

CNT – UGT / FAI – ERC / PSUC – POUM / SR DEL POUM / JJLL - F. de la J.

La pleamar totalitària contra Catalunya

Juan Negrín y Manuel Azaña, 1937

Extracto del capítulo “La pleamar totalitaria: Contra Cataluña” de La Revolución Libertaria, de Heleno Saña, publicado por la Editorial Laetoli.

“En realidad, Cataluña había comenzado a ser despojada de su poder a raíz de los sucesos de mayo de 1937 en Barcelona y la toma del control del orden público por el comunista Burillo, con el nombramiento del general procomunista Sebastián Pozas como comandante en jefe del Ejército del Este y con el envío de barcos de guerra y 5.000 soldados de élite a la capital catalana [contra la CNT-FAI y el POUM]. Azaña, que en ese momento se encontraba en Barcelona, se quejó –no sólo en su correspondencia privada- de que la Generalitat lo había tratado con menosprecio y hostilidad y le había negado el debido respeto. Al mismo tiempo se deshizo en insultos contra los anarquistas, a quienes responsabilizó de las luchas callejeras, aunque Tarradellas le había explicado que todo aquello había sido una provocación desencadenada por la gente del PSUC y no autorizada por él ni por Companys. Pero el viejo odio pequeñoburgués contra los anarquistas y la cólera recién avivada del castellano contra una Cataluña segura de sí misma, eran más fuertes que cualquier reflexión sensata. Al comienzo de la República, Azaña se había inclinado a favor de la autonomía de Cataluña por cálculo político; pronto, sin embargo, decidió hacerla fracasar aliándose con Negrín, Prieto y otras fuerzas anticatalanas.

Nada más asumir su cargo de jefe del Gobierno, Negrín fue instruido por Azaña a proceder con dureza contra Cataluña: “No puede admitirse que la economía se convierta en un despotismo personal, ejercido nominalmente por Companys y en realidad por grupos irresponsables que le sirven a él. […].

A finales de julio de 1937, Azaña se vio obligado a oír en boca de Tarradellas: “El Gobierno ha enviado a Catalunya un ejército de ocupación que vive a costa del país […]. De Madrid se está haciendo un mito para emplearlo a favor de la política centralista antiautonomista”. Tarradellas recordó también al presidente de la República que en el frente de Madrid luchaban 40.000 catalanes y que la ofensiva de Brunete sólo había podido acometerse porque Catalunya había suministrado la munición requerida para ello. Pero estas puntualizaciones encontraron oídos sordos en Azaña, que de acuerdo con Negrín prosiguió la campaña para despojar a Catalunya de su poder".

  

REALITZACIONS

En aquests moments en els quals l'ambició d'un partit que es recolza en la força pública tracta d'implantar o acarícia la idea d'una dictadura, no estarà de més que nosaltres recordem alguns fets que demostren als qui així pensen, l'equivocats que van.

A Catalunya, aquesta Catalunya tan calumniada i tan ambicionada sempre per tots els centralismes, es diguin com es diguin, no serà fàcil fer-ho, perquè té una tradició i una història de lluites en pro de la llibertat que la posen a cobert de cap dictadura. 

Els que això pretenen, desconeixen la Història, els catalans i el veritable caràcter de la lluita contra el feix criminal i dictatorial. Recordeu que els treballadors del 19 de juliol no es varen llençar al carrer per conquistar cap dictadura, sinó que van fer-ho per conquistar la llibertat. 

Altrament, cal tenir en compte que a l'Espanya lleial i a Catalunya són molts els anarquistes i els republicans que no són amics de cap dictadura, ja que el seu esperit és federalista. Avui que estan de moda les consignes i els "bulos", recordarem la diferència que hi ha entre una consigna i una realització.

A Catalunya, el PSUC, s'ha distingit pel renom de "partit de les consignes". I és veritat. Però... i els fets? I les realitzacions? I la plasmació de les consignes en obra efectiva? On són? Enlloc. 

En canvi, la CNT ha llençat poques consignes. Però li deuen l'organització dels fets. Per què? Perquè ha sabut crear el que no era creat encara: indústries de guerra, escoles de guerra, col·lectivitats agràries i industrials, socialitzacions, etc.

Va ésser la CNT amb Durruti al davant la que un cop vençut el feix a casa nostra, formà columnes de combatents per abatre el feix a les altres terres d'Ibèria que no havien tingut la fortuna d'abatre'l com Catalunya. I és la CNT amb Durruti al cap, la que va a Madrid quant aquest està en perill. I és la CNT, també, la primera que imposà i propagà a disciplina entre els combatents. I va ésser la CNT la primera i l'única que organitzà la producció, posant en marxa les fàbriques, els tallers i el camp que la burgesia havia abandonat. 

Va ésser la CNT, també, la primera que va defensar i va dir que es respectés a la petita burgesia, i això ho feia quan ho tenia tot a les seves mans.

La CNT pot presentar fets, no paraules. Pot dir el mateix el PSUC, el partit de les consignes irrealitzades, que cada dia les convia com qui canvia de camisa?

El partit de les consignes ha dit que ha vençut arreu de Catalunya. Nosaltres els diem que a qui havien de vèncer era als feixistes que estan a l'altra banda dels parapets on romanen les "tribus" que assaltaven camions per ordre del Govern de la Generalitat, que llavors estava format per l'Esquerra i els Socialistes.

      

Paraules i consignes, no. Fets, fets i fets! 

  

JOSEP ALOMÀ



"CONSIGNES? FETS!", 26 d'agost de 1937

Diari de Tarragona (Portaveu de la CNT-FAI)

Pau Casals i la Revolució Social

“La Premsa ha divulgat aquests dies l'entrevista que "Le Peuple" de París, ha tingut amb l'il·lustre compatrici Pau Casals, el qual, en el curs de la conversa li ha fet les següents manifestacions.

—Sóc fill d'un pobre obrer de poble —diu Casals— i per tant sóc un demòcrata fervent. Sóc un dels “expropiats" per la Revolució i per tant puc parlar amb tota llibertat del que es refereix a la Revolució que era una necessitat pel meu país.

En la meva pròxima tournée per Europa aniré a Londres, Strasburg, Budapest i per primera vegada a Sofia. Tothom podrà veure com no m'han mort ni m'han fet presoner i si em pregunten diré la veritat sobre Catalunya i Barcelona... Diré que aquí la vida és normal i que no s'assassina pels carrers. Encara que no sigui polític, hauré de dir que el meu poble no té la culpa de la guerra civil que patim i que han provocat els militars. Diré a més a més que Catalunya i Espanya, ara fan un tot indivisible.

En el conflicte actual jo no puc romandre neutral de cap manera. He sortit del poble, estic amb el poble i hi romandré sempre. No puc trair i per això mai no podré ajuntar-me amb els intel•lectuals que s'han unit amb els rebels.

—Podeu marxar d'Espanya sempre que us plau?

—Naturalment. Vaig allà on vull i quan vull. Ara m'en vaig d'Espanya per a fer aquesta tournée de la qual us parlava, però després tornaré a Espanya a viure amb el meu poble que estimo tant. Allí he donat molts concerts a profit dels ferits i dels hospitals, i crec que és el meu deure de continuar aquesta tasca humanitària. Si jo d'alguna manera formo part de l'Art del meu poble haig d'ésser requisat, podríem dir, per contribuir a la prosperitat artística de Catalunya.

—No visitareu Alemanya en la vostra tournée?

—De cap manera. Quan Bruno Walter fou expulsat, vaig declarar que no tocaria més a Alemanya, mentre la llibertat de l'art no fos restablerta. Us ho repeteixo: deixant de banda les meves preocupacions artístiques, tinc l'esperit democràtic, i ni l'èxit ni els diners podran mai canviar-me. No oblidaré mai la meva naixença, que em lliga al poble. D'altres poden renegar de llur passat, de llur raça i de llur país. Pitjor per a ells. Llur llastimós exemple no ha d'ésser imitat. No trairé ni el meu poble ni la seva causa que és justa i santa”.

Pau Casals, ciutadà exemplar

“Diari de Tarragona”, 17 de desembre de 1936

"Sóc fill d'un pobre obrer de poble -diu Casals- i per tant sóc un demòcrata fervent. Sóc un dels “expropiats" per la Revolució i per tant puc parlar amb tota llibertat del que es refereix a la Revolució que era una necessitat pel meu país".