Comorera, titella d'Stalin a Catalunya

Joan Comorera, el titella d’Stalin a Catalunya, era la cara visible d’un conglomerat absurd de partits de rellevància marginal, que en una antinatural aliança havien constituït –tot sigui dit, un cop els anarquistes de la CNT-FAI recolzats per la guàrdia d’assalt havien vençut l’exèrcit sollevat en les jornades del 19, 20 i 21 de juliol de 1936- el PSUC, addicte a la III Internacional d’Stalin o Komintern, partit que era controlat de facte pel sinistre Ernö Gerö i pel cònsul Antonov-Ovseenko.

Ernö Gerö, futur director de la cruel massacre d’Hongria de 1956, alimentava les ambicions de Comorera, qui a canvi de càrrecs acceptava la total submissió a Stalin. Gerö fou l’organitzador de les temudes txeques del PSUC, amb seus al Círculo Ecuestre, Sant Elies, Hotel Colón (seu del PSUC), Portal de l’Àngel nº 24, Còrsega 299, Pau Claris 110, Fàbrica Nestlé (UGT-PSUC), Passeig de Sant Joan 104, vaixells Uruguai, Argentina i Villa de Madrid,

Un cop s’oficialitzà la repressió estalinista (contra anarquistes de la CNT-FAI, militants del POUM, i catòlics, preferentment) després dels Fets de Maig per via de les txeques del SIM, a Barcelona Gerö organitzaria els centres de tortura i assassinat dels carrers Saragossa (convent dels Santjoanistes), Ganduxer (entre Via Augusta i Modolell), Diputació 231, Vallamajor nº 1, Muntaner 321, Anglí 46 (cantonada amb el Passeig de la Bonanova), Passeig de Gràcia 54, Via Laietana (amb botxins del PSOE, PCE i PSUC), Avinguda de Vallvidrera nº 10 i Palau d’Art Modern.

Tal i com explica Joan Gª Oliver a les seves memòries:

“El Frente Popular de Cataluña hizo bancarrota cuando Comorera, Consejero de la Generalidad y jefe del PSUC, pronunció un vergonzante discurso para congraciarse con los jerarcas moscovitas, lleno de loas a Stalin, padre de todos los hombres, luz que alumbra todos los caminos, genio nunca antes contemplado por los mortales, jefe y guía indiscutible de la Unión Soviética, patria de todos los trabajadores del mundo”.

Joan Garcia Oliver, “El eco de los pasos”

L’estalinista Comorera fou traït pel també estalinista Santiago Carrillo Solares (PCE), qui avisà a les autoritats franquistes que aquest havia retornat a Espanya el 1950, i morí a la presó el 1958. La traïció, la delació i el xantatge eren pràctiques molt exteses entre els estalinistes, potser per imitació al líder que admiraven i a qui obeïen cegament.

“Por haberse confabulado Companys con los enemigos de la CNT, las funciones de la Generalidad de Cataluña habían sido casi absorbidas por el gobierno de Negrín o por el cónsul soviético Antónov-Ovseenko. Hasta el PSUC, que parecía prepotente en el gobierno catalán, había tenido que plegarse a las exigencias del Partido Comunista español. Ahora eran Pepe Díaz y Antonio Mije, la curiosa pareja expulsada del Sindicato de Panaderos de Sevilla, quienes dictaban la conducta a seguir al soberbio Comorera”. […]

“La batalla presentada por mí, en representación de la CNT y la FAI en el Frente Popular, contra Comorera, el PSUC y la UGT catalana, era un ensayo para aislar a los comunistoides catalanes, echándolos de la Generalidad y creando las condiciones que facilitasen el fin de nuestra guerra, cara a cara anarcosindicalistas y franquistas, recreando lo que debió ser nuestra lucha tan malamente conducida por republicanos jacobinos, socialistas ineptos y dislocados y por comunistas estalinianos”.

Joan Gª Oliver, "El eco de los pasos"