Fi d'any

FI D'ANY

La caiguda del nord, encara que esperada i prevista, havia posat damunt nostre un núvol que no podíem apartar de la nostra imaginació. Caigut el Nord, tothom es preguntava: ¿quina nova prova ens depararà el destí? Aviat, molt aviat ho hem sabut.

L’any ja vell i que aviat tan sols serà un record, no ha volgut anar-se’n sense deixar-nos un grat record. Ell segurament es digué: “El meu pas per la vida ha estat prou amarg. Només dolors i misèries he causat. Guerra a Espanya, amb el seu estol de calamitats. Dones, vells i infants assassinats cruelment… Guerra a la Xina pels mateixos motius que ensangonen el poble espanyol… Fins a quan? Doncs bé: jo ja he arribat al meu destí. A la meva tomba, solament records ingrats m’acompanyaran. Si això faig, m’hauré comportat com un malvat. Solament menyspreus i injúries mereixeré de la humanitat… Doncs bé: no vull endur-me l’odi i el rancor de qui tant ha sofert. Nadal era festa de l’any i es preparava amb alegria a rebre l’any nou amb l’esperança que la vida seria millor. Aquest era l’anhel que a tots els cors regnava. Des del poderós a l’humil. Aquests avui són durament castigats pels altres, els poderosos. Avui les llars dels humils resten desfetes; ha passat la barbàrie feixista d’una manera cruel i injusta. Jo els trauré un poc aquest mal sabor.

Abans d’anar-me’n vull dur un xic d’alegria als cors dels humils perquè tinguin fe en l’esdevenidor i sigui una realitat aqueixa vida per la qual milers d’obrers donen la seva generosa sang”.

L'expulsió dels mercaders del temple

Purificació del temple (Mc, 11, 15-19)

Quan arribaren a Jerusalem, Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure els qui hi compraven i hi venien, va bolcar les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms, i no permetia que ningú traginés res per dins del temple. I els instruïa així:

-No diu l’Escriptura: El meu temple serà anomenat “casa d’oració per a tots els pobles”? Però vosaltres n’heu fet una cova de lladres!

Ho van sentir els grans sacerdots i els Mestres de la Llei, i buscaven com podrien fer-lo morir, però li tenien por, perquè tota la gent estava admirada de la seva doctrina.

I quan va ser fosc, Jesús i els seus deixebles van sortir de la ciutat.

Carta de Franco a Hitler, 26-2-1941

EL PARDO, 26 February 1941

DEAR FÜHRER:

Your letter of the 6th makes me wish to send you my reply promptly, since I consider it necessary to make certain clarifications and confirmation of my loyalty.

I consider as you yourself do that the destiny of history has united you with myself and with the Duce in an indissoluble way. I have never needed to be convinced of this and as I have told you more than once, our Civil War since its very inception and during its entire course is more than proof. I also share your opinion that the fact that Spain is situated on both shores of the Strait forces her to the utmost enmity toward England, who aspires to maintain control of it.

We stand today where we have always stood, in a resolute manner and with the firmest conviction. You must have no doubt about my absolute loyalty to this political concept and to the realization of the union of our national destinies with those of Germany and Italy. With the same loyalty, I have made clear to you since the beginning of these negotiations the conditions of our economic situation, the only reasons why it has not been possible up to now to determine the date of Spain's participation. […].

These are my answers, dear Fuehrer, to your observations. I want to dispel with them all shadow of doubt and declare that I stand ready at your side, entirely and decidedly at your disposal, united in a common historical destiny, desertion from which would mean my suicide and that of the Cause which I have led and represent in Spain. I need no confirmation of my faith in the triumph of your Cause and I repeat that I shall always be a loyal follower of it.

Believe me your sincere friend, with my cordial greetings,

F. FRANCO

To:
His Excellency ADOLF HITLER
Führer of the German People

Lliçó als japonesos

Extracte de l'article publicat per Lluís de Salvador al Diari de Tarragona,
el 28 de desembre de 1937

"Són molts els homes de responsabilitat yanquis que creuen inevitable una topada, tard o d'hora, amb els exèrcits del Mikado. És mes, se n'ha parlat, àdhuc, no tan sols a la premsa nacional, ans fins i tot a l'estrangera. I el tema ha promogut nombrosos comentaris i fins i tot estudis detallats a les publicacions militars de tots els països.

En qüestió de guerres entre pobles d'interessos morals o materials contraposats, mal és que se'n parli. Perquè el fet que se'n parli, representa ja que la guerra existeix en estat latent.

Admetent, doncs, la possibilitat gairebé certa del conflicte al·ludit, res no té d'estrany que nosaltres opinéssim que en l'interès dels EE.UU. estava escollir el moment més oportú, abans que el Japó ho fes pel seu compte. I afegíem que donant com a possible que els manejos violents dels nipons a la Xina acabéssin amb una veritable guerra, ¿quin moment millor que aquest?".

Soldats kamikaze japonesos

ENDAVANT!

LLETRES DEL FRONT

ENDAVANT!

Endavant, valents soldats de l'Espanya proletària. Amb vosaltres estan tots els cors i tots els homes d'esperit liberal. El poble està orgullós de vosaltres. Les vostres gestes ens animen i encoratgen. Els que han convertit Espanya en una immensa taca de sang aviat pagaran el seu crim. Endavant. Els milers i milers de vides segades pel feix, aviat els ofegarà. Els qui no respecten, doncs, dones, vells i infants, prompte sucumbiran.

Els barbres del crim no coneixen els sentiments humans. Es diuen catòlics i cristians, religiosos i morals. Gent d'ordre i de pau... Quin sarcasme! Són cínics i criminals; volen tapar llurs instints tot predicant una falsa moral; es diuen d'ordre i promouen el desordre. Parlen de pau i fan la guerra... criminals!

Però de res no els val. Avui ja tothom els coneix i sap qui són. Són els Genis del Mal. Mentres ells alentin, al món no hi haurà pau. Perquè aquesta pau regni, cal exterminar-los en tots els llocs com s'extermina la malesa.

Els que a poc a poc amb sadisme bestial ens han anat desangrant, a mans del poble sucumbiran. L'hora de la justícia es va apropant. Endavant. Els obrers convertits en soldats per necessitat l'imposaran. Guerra volien i guerra tindran.

Fora pactes i transigències. Sols hi pot haver una manera d'acabar la guerra: per la força de les armes. Aquesta és la voluntat del veritable poble espanyol. Tota altra cosa és traïció.

Endavant, valents soldats. Belxite va ésser el senyal. Teruel és la demostració del que pot el poble espanyol. Un poble amb ideal és invencible. La nostra ofensiva ho demostra. Aquesta victòria és el començament del final. A hores d'ara segurament que Franco i els seus hostes no deuen veure la victòria tan fàcil i planera. És que Espanya no és Abissínia. Sols, tot sols vàrem fer front als insurrectes. Sols, tot sols, es van deixar les democràcies capitalistes i covards, salvats Mexic i Rússia. Sols, tot sols vencerem i fruirem del goig de la victòria, tot extirpant el feix: primer, del nostre territori i després del planeta.

JOSEP ALOMÀ

Batalló de Transmissions de l'Exèrcit d'Andalusia, 21-XII-1937 

Publicat el 28-XII-1937 

DIARI DE TARRAGONA (PORTAVEU DE LA CNT-FAI)  

(La referència als pactes i transigències manté relació amb els intents per part de Juan Negrín de pactar amb els sollevats liderats pel general Franco, ja durant l'any 1937, tal i com ell mateix li reconegué a Araquistáin).

La pleamar totalitària contra Catalunya

Juan Negrín y Manuel Azaña, 1937

Extracto del capítulo “La pleamar totalitaria: Contra Cataluña” de La Revolución Libertaria, de Heleno Saña, publicado por la Editorial Laetoli.

“En realidad, Cataluña había comenzado a ser despojada de su poder a raíz de los sucesos de mayo de 1937 en Barcelona y la toma del control del orden público por el comunista Burillo, con el nombramiento del general procomunista Sebastián Pozas como comandante en jefe del Ejército del Este y con el envío de barcos de guerra y 5.000 soldados de élite a la capital catalana [contra la CNT-FAI y el POUM]. Azaña, que en ese momento se encontraba en Barcelona, se quejó –no sólo en su correspondencia privada- de que la Generalitat lo había tratado con menosprecio y hostilidad y le había negado el debido respeto. Al mismo tiempo se deshizo en insultos contra los anarquistas, a quienes responsabilizó de las luchas callejeras, aunque Tarradellas le había explicado que todo aquello había sido una provocación desencadenada por la gente del PSUC y no autorizada por él ni por Companys. Pero el viejo odio pequeñoburgués contra los anarquistas y la cólera recién avivada del castellano contra una Cataluña segura de sí misma, eran más fuertes que cualquier reflexión sensata. Al comienzo de la República, Azaña se había inclinado a favor de la autonomía de Cataluña por cálculo político; pronto, sin embargo, decidió hacerla fracasar aliándose con Negrín, Prieto y otras fuerzas anticatalanas.

Nada más asumir su cargo de jefe del Gobierno, Negrín fue instruido por Azaña a proceder con dureza contra Cataluña: “No puede admitirse que la economía se convierta en un despotismo personal, ejercido nominalmente por Companys y en realidad por grupos irresponsables que le sirven a él. […].

A finales de julio de 1937, Azaña se vio obligado a oír en boca de Tarradellas: “El Gobierno ha enviado a Catalunya un ejército de ocupación que vive a costa del país […]. De Madrid se está haciendo un mito para emplearlo a favor de la política centralista antiautonomista”. Tarradellas recordó también al presidente de la República que en el frente de Madrid luchaban 40.000 catalanes y que la ofensiva de Brunete sólo había podido acometerse porque Catalunya había suministrado la munición requerida para ello. Pero estas puntualizaciones encontraron oídos sordos en Azaña, que de acuerdo con Negrín prosiguió la campaña para despojar a Catalunya de su poder".

  

Les Benaurances

Sermó de la muntanya

Les Benaurances

En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s’assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient:

Feliços els pobres en l’esperit, d’ells és el Regne del Cel.

Feliços els qui ploren: Déu els consolarà.

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà.

Feliços els compassius: Déu se’n compadirà.

Feliços els nets de cor: ells veuran Déu.

Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus.

Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne de Déu.

Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies. Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així han perseguit els profetes que us han precedit.

Sal a la terra i llum en el món

Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi.

Vosaltres sou la llum en el món. No es pot amagar un poble posat dalt d’una muntanya, i ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots el qui són a casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel.

Mt, 5, 1-16

Ramón Acín, maestro de maestros

“Era maestro de maestros. Yo le llamaba así siempre, porque era, a mi modo de ver, la maestría hecha hombre: maestría en el hablar; maestría en el vestir con una sencillez extraordinaria pero elegante, elegante y sencillo –¿qué dificil, verdad?-; y tenía el don de que cuando hablaba con profesores, con gente de talla, todos le escuchaban y nadie hablaba. Estudiaba mucho. Acín era un hombre de estudios profundos. La facilidad de palabra que tenía, ese don que tenía. La sencillez, la bondad, la generosidad sin límites. Maestro de maestros, como lo fue Sócrates, como lo fue Jesús, como lo fue Tagore, como lo fue Tolstoi, Gandhi y todos los grandes…”.

Ramón Acín por Ramón Liarte

Ramón Acín por Ramón Liarte

http://www.fundacionacin.org/index.php/multimedia/#humanista

Ídolo de barro

“Pablo Iglesias, por incomprensión teórica, y por su propensión a preferir la influencia de las masas más próximas ideológicamente a la pequeña burguesía que al proletariado auténtico, trabajó, inconscientemente, sin duda, contra los intereses de su clase.

Sus simpatías y proclividad hacia la pequeña burguesía fueron coronadas aún por la conjunción republicano-socialista. El Partido Socialista se alejaba del proletariado para crecer sobre fuerzas que no tenían nada de obreras, perdiendo, como es natural, su carácter de partido de clase. La trayectoria política de Iglesias ha sido recta, como una espada: hacia una transformación del Partido Socialista en un partido de la burguesía liberal.

Se puede escribir la historia heroica del proletariado español, sus difíciles luchas, sus sacrificios, sin que sea necesario mencionar a Pablo Iglesias. Y eso es el juicio más contundente que pueda ser formulado sobre una persona. ¿Un luchador obrero que no esté al lado de la clase obrera en las horas graves, puede ser considerado un verdadero militante de la causa? El militar que durante la batalla permanece emboscado en la retaguardia, es merecedor no tan sólo del menosprecio, sino del enjuiciamiento por traición, por cobardía.

Los acontecimientos culminantes en los anales del movimiento obrero español son: Montjuïch, la huelga general de 1902,  la semana de julio de 1909, agosto de 1917 y el periodo 1919-21. A finales de siglo, el proletariado de Barcelona era perseguido encarnizadamente. Los anarquistas, revolucionarios, abnegados, heroicos, escribían con su sangre páginas imborrables en los sótanos de Montjuïch. ¿Dónde estaba Pablo Iglesias entonces? ¿Qué hizo el Partido dirigido por él para solidarizarse con las víctimas torturadas? El silencio es complicidad cuando el deber no permite callar”.

Joaquim Maurin

Extractos del artículo “Pablo Iglesias y el pabloiglesismo”

Publicado originalmente en catalán en el semanario L’Opinió, núm. 45, 22 de diciembre de 1928, y traducido al castellano en “El arraigo del anarquismo en Cataluña”, por Albert Balcells, 1973.

El futur

Se afirma por parte de los conservadores todos que la juventud no sabe lo que quiere. Mayor estupidez no cabe. El hecho de que la juventud tenga en cuenta las lecciones de los maestros, no indica incapacidad, ya que revela clarividencia y reconocimiento. Pero el maestro es una cosa valiosa y el capitán Araña algo muy distinto. No hay que equivocarse al respecto. No estamos ni estaremos hechos nunca para el Mal. Esta sociedad, yendo en automóvil o caminando como olvidado peatón, nos aburre. Es la inmensa sociedad del asco. Queremos liberarnos de la muerte a plazos. Odiamos el látigo del comisario como la coz del policía. Estamos hasta la coronilla de los desatinos del que manda y de los crímenes del que gobierna.

Nuestra rebeldía se convierte en protesta multitudinaria cuando la calamidad estatal no nos deja vivir. Maldita sea la soberbia del grande y la insolencia del mediocre. La vida es demasiado larga para que la confiemos a los usureros que nos roban o a los verdugos que nos asesinan más o menos lentamente. Vivir es lo que al fin queremos. Y vivir como hombres libres. Tal es el grito de una juventud sin historia, pero llena de naturaleza viviente, que quiere escribir la páginas más bellas de la vida con libertad y dignidad. 

L'esperança

Abad de Santillán i Josep Peiró amb la Columna Ascaso

Como en todas las épocas de decadencia, una fuerza sana y vigorosa se sitúa en el primer plano de los acontecimientos para forjar los hechos: la juventud. Si los jóvenes hacen más ruido que los demás es porque tienen más energías acumuladas, o lo que es mejor, mayores posibilidades de recuperación. ¿Cómo va a dar la nota más aguda un mudo, ni saltar el muro más alto el paralítico? El joven, por ser insatisfecho, no puede sentirse feliz. Los satisfechos son aquellos que lo han logrado todo. El hombre-harto no siente afán de luchar. Por contra, los desafortunados van a la conquista de todo porque no tienen nada. Creer en la victoria implica luchar por ella y hacer posible su advenimiento. Hay una manía constante en indicar los caminos que debe recorrer la juventud.

Què és la CNT?



La CNT es una organización sindical, impregnada de humanismo clásico, que lucha por la emancipación progresiva de la clase obrera. Su finalidad orgánica tiene por fundamento tres objetivos principales: el mejoramiento de la situación del obrero del brazo y el cerebro, la perfección de las condiciones de trabajo, y la superación constante del individuo componente de la sociedad, ya que para el anarquismo militante ningún hombre es menos que otro hombre. [...].

La CNT ha logrado empalmar los principios doctrinales del sindicalismo revolucionario militante con las aspiraciones más caras al pueblo trabajador. Tal es su potencia ideológica y su vertebración orgánica. Bandera honrosa de los expoliados, esperanza de los intelectuales que desean construir un mundo nuevo y mejor, norte de todos los hombres generosos que tienden a instaurar una sociedad sin castas ni clases, eso y no otra cosa, es la Confederación Nacional del Trabajo.[...].

6 d'Octubre de 1934

Josep Dencàs, inspirador dels "escamots", les "camises verdes"

Extracte de "La Revolta permanent" (entrevistes a Joan Ferrer, militant de la CNT, per B. Porcel), sobre el cop d'Estat fracassat de Dencàs, els germans Badia i els "escamots" l'octubre de 1934.

El Govern, llavors, agrupa tropes i les envia, o dóna ordres a les casernes de cada localitat. A Catalunya no les varen tocar, ni les enviaren a Astúries ni les tragueren. Sabien que allò que passaria seria una simple paròdia. Però per si de cas les tenien a l'aguait. Sense la CNT i la FAI, la Generalitat i el catalanisme no podien res. 

Aquell 6 d'octubre jo era a Barcelona. Fins les sis de la tarda tota la inquina del Sometent de l'Esquerra, de la guàrdia d'assalt i altres elements armats, estaba dirigida contra la CNT: es presentaben als locals que havíem obert i els clausuraven. 

Vaig presenciar una d'aquestes accions al Paral·lel, cantonada amb el carrer Roser. Aquestes forces foren també a tancar Solidaritat Obrera. Romanien al carrer, estacionades en forma de vano en front del diari.

La Generalitat i els partits que els assessoraven vivien en una total confusió. "Has de proclamar la República catalana", li digueren a Companys. I aquest sortí al balcó, doncs Macià havia mort i era ell el president, i davant de dues-centes persones crida: "Ciutadans, des d'aquest moment queda proclamada la República catalana independent. He dit".

I donant-se compte de que tot allò era un absurd, quelcom fred, i sense futur, torna a entrar a palau i els diu a aquells qui el manipulaven: "Ja està. Esteu contents? I ara, què?".

    

La resposta li fou servida per el general Batet, que havia estat esperant allò per, fidel al seu jurament republicà, fa acte de presència a la Plaça Sant Jaume amb alguns soldats i morters, i disparar una mica en salves. Però de seguida des de la Generalitat onejaren la bandera blanca. 

El governador civil de Barcelona, Dencàs, que era l'independentista més furibund, tenia ja una sortida preparada per les clavegueres. Tan a consciència preparada, que arribava a Itàlia: allí anà el dirigent d'Estat Català que havia animat el 6 d'octubre barceloní. A un país feixista. Que és el que ell era.

L'antihumanisme de Hobbes a Balears

"Todo hombre tiene un precio. El que no lo tiene es porque no vale nada". Joan March Ordinas

Pur antihumanisme en la línia de Hobbes.

Joan March Ordinas: empresari, contrabandista (de tabac, armes, alcohol, queviures), banquer, diputat durant la II República, financer, amic d'Alfons XIII, multimilionari subornador professional...

Joan March i Francesc Cambó (fundador i líder de la Lliga Regionalista i de la Lliga Catalana) foren dos dels empresaris que finançaren el cop d'Estat feixista del 18 de juliol de 1936.

"Cal riure, però seriosament"

Article titulat "Fent Feix", i publicat al periòdic Mirador, sobre les unitats paramilitars d'Estat Català: els "escamots" d'inspiració feixista. El peu de foto resa "Cap a l'Estadi, a fer content el doctor Dencàs". Josep Dencàs, el líder polític del nacionalisme extrem que després dels Fets d'Octubre de 1934 fugí per les clavegueres del Palau de la Generalitat i s'amparà a la Itàlia de Mussolini.

FENT FEIX

"Hi ha persones que, degut a tenir poques idees al cervell, poca facilitat d'expressió, però això sí, moltes ganes de parlar i d'ésser escoltades, opten per parlar gruixut i no mirar prim, que per a un home curt de gambals, és la manera més fàcil de fer-se rotllo. També partits sense cap contingut real, ni gens d'habilitat en el maneig de la cosa pública, però que volen mantenir-se dalt del poder costi el què costi, no tenen més remei que fer demagògia, un cop aquesta se'ls esbrava, intentar constituir-se en forma feixista. [...].

Ben entès -no és la primera vegada que ho fem remarcar en aquestes pàgines-, del feixisme només n'han copsat la part exterior de desfilades i cerimònies espectaculars pel carrer; l'ús d'uniformes llampants i d'un gest de salutació ridícul; la fraseologia retumbant i buida, de pura demagògia.   

També n'han copsat un altre aspecte diríem intern: el de la impunitat de certs actes i el parasitisme de l'erari públic. [...]. I així, reduït a la part histriònica, aquest feixisme d'estar per casa indigna alhora que fa riure. [...].

A més a més, no té res a veure, i fins i tot és oposat, amb el caràcter del nostre poble. Vivim en un país rialler i, a estones, anarquista, però com que la vida comparativament és fàcil i poc accidentada, el feix mussolinesc, només de pensar-hi, fa una mena de muntanya a tots els catalans".  

Chomsky, sobre l'anarquisme

Noam Chomsky, en una conferència a Harvard

"Un ejemplo de revolución anarquista a gran escala —en realidad, el mejor ejemplo que conozco— es el de la Revolución española de 1936, durante la cual se implantó en la mayor parte de la España republicana una revolución anarquista sumamente ejemplar".

"Debemos valorar y preservar los logros de las ideas anarquistas -y, más aún, los de las luchas ejemplares de quienes han tratado de liberarse de la opresión y la dominación-, no como medio para mantener congelado el pensamiento y los conceptos dentro de un nuevo recipiente, sino como fundamento para entender la realidad social y la labor comprometida de quienes han intentado cambiarla. No hay motivos para suponer que la historia ha terminado, que las actuales estructuras de autoridad y dominio están grabadas en piedra. Pero también sería un gran error subestimar el poder de las fuerzas sociales que lucharán por mantener el poder y el privilegio".

Noam Chomsky

Sobre el anarquismo, 2005

Editorial Laetoli

El problema de la cultura, per Andreu Nin

"Jo vull, al contrari, amics meus, que l'espectacle degradant de l'Espanya actual ens enrojoli de vergonya el rostre, com si hi vibrés la fuetada ignominiosa i que, per la dignitat ofesa, per vergonya nostra, emprengueu coratjosos, sadollats de fe, que fe és el que ens manca als espanyols, l'obra santa de la regeneració per la cultura. Anem-hi amb el ferm convenciment de la seva eficàcia, amb la bella esperança del seu triomf, i, no ho dubteu, triomfarem".

Melchor Rodríguez denuncia els crims de la República (1931)

La casa de Melchor Rodríguez, en runes després d'un bombardeig feixista de 1938

L'anarquista Melchor Rodriguez, militant de la CNT i membre del grup Los Libertos de la FAI, denuncia a la premsa els 108 morts (pràcticament tots, anarquistes) víctimes de la repressió policial i militar per part de la República burgesa autoanomenada "dels treballadors", en el període abril-octubre de 1931 (govern provisional republicà-socialista, amb ministres com Azaña, Marcel·lí Domingo, Indalecio Prieto o Lluís Nicolau d'Olwer), just després de que hagi deixat el seu càrrec el ministre de governació Maura, deixant un balanç de crim i terror organitzat des de l'Estat.

RETANDO Y REPLICANDO 

Para Maura, el de los 108 muertos

Dice el señor Maura, el de los 108 muertos, que si la CNT no acata las leyes, llegará un momento en el que el gobierno, sea el que sea, tendrá que disolverla y perseguirla. Esto, señor Maura, el de los 108 muertos, no nos coge de susto a los hombres que, sacrificándolo todo, defendemos a la gloriosa CNT. Desde que esta central obrera  revolucionaria nació a la vida de España ha sido constantemete perseguida, disuelta, y sus militantes encarcelados, deportados, ametrallados en plena calle, incluso se les ha aplicado la criminal "Ley de fugas", lo mismo que en tiempos de la monarquía tiránica como en los actuales de república "democrática" de "trabajadores" con tricornios.

Nadie mejor que usted, hijo de "aquel" que manchó sus manos con la sangre de nuestro maestro, el gran Ferrer, puede decir otro tanto. Las 108 familias visten de luto por culpa directa del que fue el Ministro de la... opresión; de los 108 hogares convertidos en permanentes sepulcros espirituales de aquellos 108 cadáveres que jamás se borrarán de la mente de sus familiares, y de la de todos los hombres de honrados sentimientos; los 108 asesinatos cometidos a sangre fría por quien, desde su heredado sillón ordenaba a la Guardia Civil: "Disparad sin previo aviso".   

Melchor Rodríguez

Publicada a "Melchor Rodríguez, el Ángel Rojo", d'Alfonso Domingo, Editorial Almuzara

-La libertad, Sancho,

es uno de los más preciados dones que a los hombres dieron los cielos;

con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra ni el mar encubre...

Por la libertad, así como por la honra,

se puede y se debe aventurar la vida.

Y, por el contrario, el cautiverio es el mayor mal

que puede venir a los hombres.

MIGUEL DE CERVANTES. Don Quijote 

L'homenatge a Josep Alomà, als 25 anys de la BHMT

Ahir dijous 9 de desembre es presentà a la sala d'actes de l'Ajuntament de Tarragona el llibre commemoratiu del 25è aniversari de la inauguració de la Biblioteca Hemeroteca Municipal de Tarragona, dirigida per la historiadora Elena Virgili. Publicat per Arola Editors.

Inclou un capítol sobre l'Homenatge a Josep Maria Alomà Sanabras.

Entrevista a Heleno Saña sobre La Revolución Libertaria

Joan Garcia Oliver i altres companys anarquistes celebren l'èxit de la CNT-FAI en l'esclafament del cop d'Estat feixista del 17, 18 i 19 de juliol de 1936.

"Necesitamos urgentemente una revolución de las conciencias"

http://cielobajoberlin.blogspot.com/2010/11/heleno-sana-necesitamos-urgentemente.html

"Hay valores como el bien, la justicia, la amistad o la solidaridad que conservarán siempre su legitimidad intrínseca, también en períodos históricos o sociedades en las que a nivel cuantitativo desempeñen un papel marginal, como ocurre por desgracia en la actual sociedad tardocapitalista. Ésta es la gran lección moral que nos han transmitido los grandes maestros griegos, de los que en aspectos esenciales el anarquismo se nutre. Rechazar estos valores eternos implica caer en el relativismo, el historicismo, el formalismo, el oportunismo y el "todo está permitido" proclamado por Iván Karamazov".

"Noam Chomsky tenía razón. A diferencia del carácter abiertamente totalitario y coactivo de la revolución bolchevique de 1917 y de la que implantó Mao Tse Tung en China, la revolución social llevada a cabo por los libertarios españoles se basó en el principio de autodeterminación y asociación voluntaria. Si esta hazaña fue posible se debió sobre todo a la importancia que los anarquistas españoles adjudicaron desde el primer momento a la educación moral y a la cultura, a su amor a la libertad, a su sentido innato de la igualdad y a su defensa de la dignidad humana. Es en este trasfondo ético donde hay que ir a buscar la clave de las colectividades libertarias y su alto nivel de organización. Pero estas apreciaciones quedarían muy incompletas si no señalásemos que la epopeya colectivista de los anarquistas españoles fue la encarnación moderna de los valores humanistas que nuestros grandes clásicos del Siglo de Oro expresaron en sus obras, a su cabeza Cervantes, como he subrayado en mi libro y mal que le pese a cierto tipo obtuso y resentido de comunista que cree que la ciencia universal fue inventada por Carlos Marx".

Cartellisme revolucionari a Tarragona

Cartells de la CNT-FAI i la UGT al número 32 del carrer Major de Tarragona, cantonada amb el carrer de l'Abat, durant la Revolució Llibertària iniciada el 19 de juliol de 1936

CAMPEROLS! EL CAMP ÉS UN FRONT DE LLUITA (UGT)

CAMARADA EN EL TRABAJO Y EN LA LUCHA, UNE A TU VOLUNTAD LA DISCIPLINA (CNT-FAI)

LUCHA POR LA HUMANIDAD (FAI)

COOPERA CON TU DONATIVO AL ENGRANDECIMIENTO DE LA CULTURA (CNT-AIT)

LLIBERTAT! FEDERACIÓ ANARQUISTA IBÈRICA (FAI) (CARLES FONTSERÈ) 

El CENU obre noves escoles a Tarragona

Visita del alcalde a las nuevas escuelas - Nueva emisora

 TARRAGONA.-

Esta mañana el alcalde señor Fort acompañado por el consejero de Cultura, señor Alomà,  visitó las escuelas de nueva creación que han venido a resolver en forma digna tan importante problema.

Primeramente visitó el edificio de las antiguas monjas de La Vetlla, en el cual se han instalado tres graduadas con 21 aulas, con capacidad para 900 alumnos. Esta escuela está ya en funciones. En el antiguo convento de la calle de Augusto se han instalado nueve aulas, con capacidad para 420 alumnos, funcionando también esta escuela. Están ultimándose los detalles para habilitar el ex convento de los Capuchinos donde se han instalado once aulas, y en el convento de las antiguas monjas de la Enseñanza se hn instalado 28 aulas, con capacidad para 1.300 alumnos.

Todos estos edificios tienen inmejorables condiciones para el fin a que se les destina.

-En el local social de la CNT, calle de Méndez Núñez, se ha instalado una emisora de onda corta por medio de la cual se radiarán discursos de propaganda e instrucciones para los comités. Los trabajos de instalación se han hecho con profusión de detalles técnicos. 

González Vidal

LA VANGUARDIA, 7 de noviembre de 1936

REALITZACIONS

En aquests moments en els quals l'ambició d'un partit que es recolza en la força pública tracta d'implantar o acarícia la idea d'una dictadura, no estarà de més que nosaltres recordem alguns fets que demostren als qui així pensen, l'equivocats que van.

A Catalunya, aquesta Catalunya tan calumniada i tan ambicionada sempre per tots els centralismes, es diguin com es diguin, no serà fàcil fer-ho, perquè té una tradició i una història de lluites en pro de la llibertat que la posen a cobert de cap dictadura. 

Els que això pretenen, desconeixen la Història, els catalans i el veritable caràcter de la lluita contra el feix criminal i dictatorial. Recordeu que els treballadors del 19 de juliol no es varen llençar al carrer per conquistar cap dictadura, sinó que van fer-ho per conquistar la llibertat. 

Altrament, cal tenir en compte que a l'Espanya lleial i a Catalunya són molts els anarquistes i els republicans que no són amics de cap dictadura, ja que el seu esperit és federalista. Avui que estan de moda les consignes i els "bulos", recordarem la diferència que hi ha entre una consigna i una realització.

A Catalunya, el PSUC, s'ha distingit pel renom de "partit de les consignes". I és veritat. Però... i els fets? I les realitzacions? I la plasmació de les consignes en obra efectiva? On són? Enlloc. 

En canvi, la CNT ha llençat poques consignes. Però li deuen l'organització dels fets. Per què? Perquè ha sabut crear el que no era creat encara: indústries de guerra, escoles de guerra, col·lectivitats agràries i industrials, socialitzacions, etc.

Va ésser la CNT amb Durruti al davant la que un cop vençut el feix a casa nostra, formà columnes de combatents per abatre el feix a les altres terres d'Ibèria que no havien tingut la fortuna d'abatre'l com Catalunya. I és la CNT amb Durruti al cap, la que va a Madrid quant aquest està en perill. I és la CNT, també, la primera que imposà i propagà a disciplina entre els combatents. I va ésser la CNT la primera i l'única que organitzà la producció, posant en marxa les fàbriques, els tallers i el camp que la burgesia havia abandonat. 

Va ésser la CNT, també, la primera que va defensar i va dir que es respectés a la petita burgesia, i això ho feia quan ho tenia tot a les seves mans.

La CNT pot presentar fets, no paraules. Pot dir el mateix el PSUC, el partit de les consignes irrealitzades, que cada dia les convia com qui canvia de camisa?

El partit de les consignes ha dit que ha vençut arreu de Catalunya. Nosaltres els diem que a qui havien de vèncer era als feixistes que estan a l'altra banda dels parapets on romanen les "tribus" que assaltaven camions per ordre del Govern de la Generalitat, que llavors estava format per l'Esquerra i els Socialistes.

      

Paraules i consignes, no. Fets, fets i fets! 

  

JOSEP ALOMÀ



"CONSIGNES? FETS!", 26 d'agost de 1937

Diari de Tarragona (Portaveu de la CNT-FAI)

Carta de l'estalinista Carrillo al seu pare

 

Santiago Carrillo Solares, membre del Partido Comunista de España (PCE), integrat en la III Internacional o Komintern, sotmesa a les directrius d'Stalin, i enemic de la Revolució Llibertària, fou nomenat responsable d'Ordre Públic de la Junta de Defensa de Madrid el 6 de novembre de 1936, després de tornar de la seva estada a Moscou.

El dia 7 de novembre es produí la primera "saca" massiva de presos polítics dels centres penintenciaris de Madrid, els quals serien assassinats segons el pla establert per Mikjail Koltsov i executat pels nombrosos membres del PCE presents a la policia i al departament d'Ordre Públic de la Junta de Defensa, sota la direcció de Santiago Carillo i José Cazorla. 

Milers de persones seran afusellades a Paracuellos del Jarama i a Torrejón de Ardoz en les següents setmanes fins que l'anarquista Melchor Rodríguez amb l'ajut de diversos companys de la CNT i de la FAI (com el propi Joan Garcia Oliver, Ministre de Justícia en representació de la FAI, qui també aturaria els assasinats dirigits per Margarita Nelken, del PSOE) desmuntarien l'aparell d'extermini dels presos polítics ideat pels agents soviètics, i conseguiran salvar la vida de milers de persones.

Posteriorment, es produirà un canvi de sistema: el terror estalinista-republicà es materialitzarà a través de les txeques i presons secretes controlades pel PSUC i el PCE, on seran assassinats milers d'anarquistes, poumistes, i catòlics, i seran perseguides totes aquelles persones que s'oposessin a les directrius d'Stalin.

Serà Santiago Carrillo qui, un cop la Junta de Casado (formada per anarquistes, socialistes d'esquerra i republicans aliats en contra dels estalinistes del PCE i del sector negrinista del PSOE) ha vençut als carrers de Madrid als partidaris del totalitarisme soviètic a la rereguarda antifeixista, enviarà la següent carta al seu pare (Wenceslao Carrillo era socialista d'esquerra i membre de la Junta de Casado):

"La República de los trabajadores"

Extracte del documental "Celuloide colectivo" en el qual Joan Mariné (llavors operador de càmera afiliat a la CNT i posteriorment director de fotografia) explica com una representació d'una manifestació d'obrers concentrats a l'Avinguda Diagonal que s'enregistrava per a la pel·lícula "Aurora de Esperanza" fou dissolta per la força per la Guàrdia d'Assalt. La violència extrema amb la qual agrediren als actors i extres parla per sí sola. 

La gran sorpresa dels policies fou quan descobriren les càmeres que enregistraven la pel·lícula i s'adonaren de la situació. Una anècdota que dóna compte de com les gastava la repressió estatal republicana fins i tot en plena Revolució Social. Posteriorment s'alternen intervencions sobre els Fets de Maig de 1937. 

"La industria del espectáculo inicia un proceso de socialización con la llegada de la Revolución de 1936 poniendo bajo control directo de los trabajadores cines, teatros y music hall. Por primera vez en el mundo, una cinematografía se ponía a producir materiales informativos, siendo la guerra civil el primer conflicto armado que es cubierto por películas sonoras. Durante dicho período se producirán más de un centenar de películas y reportajes que consiguieron mantener la industria cinematográfica aún a pesar de las circunstancias. Mediante la reproducción de aquellos materiales y la intervención de historiadores de cine, directores y algún participante en la experiencia, este documental reconstruye las vivencias de la industria colectivizada del cine".

Míting multitudinari de la CNT a Tarragona, 1921

Joan Garcia Oliver i Lluís Companys a l'homenatge a Durruti

"Tuve que trasladarme a Tarragona para hacerme cargo del Comité provincial. Urgía promover una intensa campaña de mítines en la provincia en favor de Folch. Era la primavera de 1921. El Comité regional nos prestó toda la ayuda posible, enviando dos grupos de oradores de mucha calidad: Salvador Seguí, Andrés Nin y Progreso Amador, de avanzadilla, más Buenacasa, Roigé y Peiró para cerrar la campaña. Con el primer equipo, que solamente podríamos utilizar en un gran mitin, se inauguró la campaña en Tarragona. Seguí, Nin y Progreso gustaron a la enorme concurrencia de asistentes. Seguí, muy orador, y Nin, muy político y ameno; Amador, que procedía del Partido Radical, ya en plan de anarquista, se dedicó a la demagogia. Me tocó a mí lo más delicado del acto: centrar el problema de la provincia en la represión que se hacía sentir y dar una detallada explicación del proceso militar incoado contra el compañero Folch y Folch".

Joan Garcia Oliver

El eco de los pasos

Alomà: el bon anarquista

 

Josep Maria Alomà Sanabras

Article publicat per Jordi Rovira Soriano a La Vanguardia el 27 de novembre de 2009 

ALOMÀ: el bon anarquista

Va ser conseller de Cultura de l’Ajuntament de Tarragona en temps difícils

Era un home alt, corpulent, ben plantat i ben vestit, sempre duia algun llibre a la butxaca de l’americana, i tenia el cabell més que blanc. Al llarg de la seva dilatada vida el seu caràcter el va empènyer a posar pau i a defensar els valors de l’amistat, la conciliació i el diàleg. En Josep Maria Alomà Sanabras va ser pedagog i anarquista. Havia nascut al Catllar el 1909 i va haver de treballar desde molt jove per guanyar-se la vida. La lectura i l’esport eren altres de les seves passions. Atret per la ideologia anarquista va entrar a la CNT el 1932. Fundà un sindicat de mestres, l’Ateneu Llibertari que ell mateix presidí, dotat de biblioteca i amb seccions d’art i d’ensenyament.

Va ser membre del comitè antifeixista de Tarragona i després conseller de cultura de l’ajuntament de Tarragona en uns temps ben difícils, els de la guerra. Des d’aquest càrrec impulsà la creació d’escoles i va fer seva la bandera de la protecció del patrimoni de la ciutat i el seu entorn. Va dirigir el Diari de Tarragona quan va ser confiscat. En el front va ser comissari de la seva companyia. Després vingueren els temps més difícils: la presó, l’espera a Pilats, la seva condemna a mort. La desaparició dels seus dos germans arran de la guerra.

Ell, que havia salvat la vida a tanta gent durant la guerra, ara veia amb impotència desaparèixer els seus germans, i havia de témer perdre la pròpia des del terrible corredor de la mort de la presó de Pilats. Finalment la pena de mort li va ser commutada i més tard es veié abocat a viure amb la seva família un desterrament dins de l’estat que el portàa Osca i Madrid, entre altres capitals. Finalment arribà el retorn a Tarragona, on retrobà la seva lluita sindical quan els temps van tornar a ser propicis. Alomà morí a Tarragona el 9 de maig de 1993 deixant el millor record entre els que el van conèixer.

La Revolución Libertaria

"El verdadero significado de lo que viví en aquellos primeros años no lo comprendí en realidad hasta más tarde, cuando hube de despedirme gradualmente de mi niñez y me hice adulto. A esta toma de conciencia contribuyeron algunos libros, pero sobre todo los encuentros y la amistad con muchos de los hombres y mujeres que habían estado en la primera línea de la revolución y la guerra. Aunque no todos, muchos de ellos se convirtieron en mis verdaderos maestros. Pasaron a ser también mis compañeros durante la fase en que me uní a su lucha clandestina y compartí con ellos las mismas ilusiones y decepciones. Lo que aprendí y recibí de ellos ha dejado una huella esencial en mi alma, en mi vida y en mi trabajo de escritor. La propia necesidad de escribir este libro sería impensable sin el legado humano y moral que me transmitieron. En el fondo, las páginas que ofrezco aquí les pertenecen más que a mí mismo. Y, por supuesto, estarán siempre presentes en ellas, aun cuando no les cite con sus nombres y apellidos".

Heleno Saña

La Revolución Libertaria

Editorial Laetoli, 2010

La CNT a Balears, per Albert Herranz Hammer

En el context de les XII Jornades Llibertàries de Palma-Manacor, amb la intervenció de ponents como Dolors Marín, Félix Rodrigo Mora o Xavier Díez, Albert Herranz donà aquesta conferència sobre la història de la CNT a Balears. D'aquesta interessant xerrada cal destacar-ne molt especialment el relat que fa l'Albert de l'episodi de la vaga de fusters de 1932, que boicotejaren el projecte de reparació de les portes de la presó Model de Barcelona, on havien estat reclosos multitud d'anarquistes com a presos polítics.

Fotografies de Josep Alomà al Front d'Aragó

Milicians de la Columna Tarragona (CNT i ERC) envolten Joaquim Fort al front de Letux.

Realitzada per Josep Maria Alomà, novembre de 1936.

Article publicat a "Diari de Tarragona" i Llibertat" el 14 de novembre de 1936

ELS PERIODISTES LOCALS AL FRONT D'ARAGÓ

Grans alegries, abraçades a dojo, preguntes per tot arreu, tothom parla alhora. Acabades, però, les primeres impressions, el comentari de tots els companys allí destacats és un sol: ordres d'avançar, tots malden per fer-ho, tenen unes ganes boges que l'alt comandament els dóni ordres d'anar avant.

El Comissari de la Generalitat, company Lluís Mestres, fou rebut amb mostres de gran alegria per tots els milicians. Passà seguidament a reunir-se amb el comissari civil de la centúria d'Esquerra, company Gay, amb el qual conferencià una breu estona per tal de fer-se càrrec de les necessitats dels milicians de la Columna Tarragona destacats en aquella població. 

Nosaltres aprofitàrem l'avinentesa per saludar a la plaça del poble a tots els companys, i Alomà féu algunes fotos en les quals tots volien ser-hi.  

"Llibertat", 14 de novembre de 1936

Alzamiento Nacional

Francisco Franco

“Es necesario crear una atmósfera de terror, tenemos que causar una gran impresión, todo aquel que sea abierta o secretamente defensor del Frente Popular debe ser fusilado". 

General Emilio Mola.

"Caso de no ser hallados los responsables directos de la huelga general, serán pasados por las armas los Comités directivos de todos los oficios que se sumen al paro". (20-7-36)

"Termino, sevillanos, diciéndoos, no que tengáis ánimos, porque os sobran, pero sí repitiendo mi recomendación de ayer. Si algún afeminado, algún invertido, se dedica a lanzar infundios alarmistas, no vaciléis en matarlo como a un perro, o entregádmelo al instante". (25-7-36)
"Nuestros valientes legionarios y regulares han enseñado a los rojos lo que es ser hombre. De paso, también a las mujeres de los rojos; que ahora, por fin, han conocido a hombres de verdad, y no castrados milicianos. Dar patadas y berrear no las salvará." (23-7-36)

Gonzalo Queipo de Llano

El general Francisco Franco besa la mà del nunci Cicognani, 1944.

Consagración del monumento al Sagrado Corazón, Cerro de los Ángeles 

Religiosos en actitud poc evangèlica

Seminaristes armats a la plaça de braus de Pamplona, 1936

El pagès català

El Catllar, poble natal de Josep Maria Alomà Sanabras

La vida sense perspectiva, va a la deriva 

l'home sotmès a l'explotació s'anquilosa

els òrgans privats de moviments declinen

la vista privada de llum queda closa

el ser sense voluntat, anul•lat s'inclina

el sexe sense amor deforma qualsevulla cosa.

En llançar la vista arreu de Catalunya

si sabeu llegir les petjades del seu sòl

les ruïnes de les terres altes, i muntanyes

sentireu els crits esfereïts del desconsol.

El mal és profund, arrenca a les entranyes

la flora seca no plora, de la mort porta dol,

aquella verdor dels temps passats es convertí en guinyol.

Per no morir de fam i anar a captar

per estar lligat a la terra, i no emigrar

he anat a la guerra a morir o a matar

En terra erma, en un clot l'he enterrat.

Ramon Porté, anarquista de la CNT

Extractes de la poesia “El pagès català de la terra arrenca el pa”, 1983

Durruti, heroi del Poble

Reportatge de la CNT-FAI (Sindicat Únic d'Espectacles Públics) sobre el multitudinari enterrament de Buenaventura Durruti.

"El pueblo español quiere la Revolución y está en trances de hacerla, a lo cual se oponen los fascistas. Este es el planteamiento general. En tales condiciones, no hay más que dos caminos: la victoria de los trabajadores, es decir, la libertad, o el triunfo de los facciosos, que significa la tiranía. Ambos contendientes saben muy bien lo que les espera si son vencidos. Por esta razón yo creo que la lucha será dura. Para nosotros se trata de destruir la reacción fascista de tal forma que no levante ya nunca más la cabeza en España. De hecho estamos dispuestos a acabar con el fascismo de una vez por todas, incluso a pesar del gobierno republicano".

"No hay gobierno en el mundo que luche contra el fascismo para destruirlo. Cuando la burguesía ve que el poder se les escapa de las manos, recurre al fascismo para mantener sus privilegios. Es lo que ha ocurrido en España. Si el gobierno republicano hubiera deseado de verdad poner fuera de combate a los fascistas, hace ya tiempo que lo habría podido hacer. En lugar de combatirlos a fondo, no ha hecho más que buscar compromisos y acuerdos. Incluso en este momento, hay miembros del gobierno que hablan de adoptar medidas más bien moderadas contra los fascistas".

"No hay gobierno alguno que desee ayudar a una revolución proletaria. Sin embargo, es posible que las rivalidades que existen entre los distintos imperialismos puedan influir en nuestra lucha. Franco, por ejemplo, es indudable que hará lo que pueda para poner a Alemania contra nosotros. Pero esto, al fin de cuentas, no es lo más importante, como ya he dicho antes, no esperamos ayuda de nadie, ni siquiera de nuestro gobierno".

Buenaventura Durruti