A obsequi dels infants madrilenys

"Al Teatre Tarragona va ésser celebrada una sessió especial de cinema a obsequi dels infants madrilenys refugiats al sanatori de la Rabassada. Hi foren convidats també els asilats de la Casa d'Assistència Social.

Assistí a l'acte el conseller de Cultura, company Alomà, i els professors i professores dels al·ludits infants. Aquests no cal dir que passaren una tarda d'allò més agradosa i agraïren com cal la gentilesa del Comitè de control d'espectacles de Tarragona, tan amant sempre a proporcionar motius de satisfacció i esbarjo als infants".

Diari de Tarragona, 31 d'octubre de 1936

Luis Andrés Edo parla del CENU

Joan Puig Elias, pedagog anarquista, militant de la CNT i de la FAI

"Al cabo de un par de meses, algo nos impidió seguir yendo a Can Comte. Por toda Barcelona apareció una consigna: “el primer d’octubre cap nen sense escola”. Era el CENU, el Consell de l’Escola Nova Unificada cuyo primer Presidente fue Joan Puig Elias, maestro racionalista de la CNT.

Hubo dos cosas que me impresionaron de aquella experiencia. En primer lugar, su carácter antiautoritario, durante las dos primeras semanas nos reuníamos con los profesores para discutir el comportamiento general, horarios, fiestas y demás. Cuando llegamos al tema de las sanciones por faltas graves, se decidió que se haría una asamblea semanal de todas las aulas en donde se plantearían estos problemas y se resolverían. Así, los profesores no podían sancionar, sino que tenían que venir a la asamblea con los niños para buscar soluciones. La otra cosa que me impresionó fue que aquello llegara a adquirir tanta fuerza que no se rompiera cuando los hechos de mayo de 1937".

Luis Andrés Edo

A remarcar: Diari de Tarragona

“Aquests dies no sabem d’on ha sortit una versió circulada per Tarragona segons la qual el conegut “bisbe Gomá”, fill indigne de la Riba, s’havia indignat d’allò més en assabentar-se del bàrbar bombardeig feixista que sofrí Tarragona el 19 de juliol passat.

...que segons la mateixa versió el “bisbe Gomá” endut pel seu pregon disgust, trameté una carta de protesta molt enèrgica a les “autoritats” faccioses de Burgos protestant de la salvatjada comesa amb la nostra pacífica i inerme ciutat.

...que tot això, inventat sens dubte per persones que volen disculpar la complicitat criminal que en les monstruositats faccioses tenen els clergues espanyols i catalans, coronats per la mitra, és una pura mentida.

...que àdhuc en el cas, però, que fos veritat, nosaltres no sabríem dir com el “bisbe Gomá” ens semblaria més repugnant: si tolerant passivament totes les monstruositats dels homes als quals ha mostrat la seva adhesió, o bé condemnant les que s’han comès a Tarragona, pel fet que ell hi té afectes o amics, i donant per ben executades les de Gernica, Durango, etc. pel fet que aquests pobles màrtirs no tingueren l’”honor” de comptar amb l’afecció del “bisbe Gomá”.

Diari de Tarragona, 11 d'agost de 1937

Bombardejos nazi-feixistes sobre Tarragona; 1937-39

Bombarders Savoia italians i Junkers alemanys sobrevolen Salou en direcció a Tarragona

L’aviació franquista -composta per l’Aviació Legionària feixista italiana, la Legió Còndor nazi (dels combatents que havien jurat lleialtat al Führer Adolf Hitler) i la Brigada Hispana de Bombarderos- atacaran Tarragona en 144 ocasions, entre maig de 1937 i gener de 1939. El resultat, malgrat els esforços realitzats en matèria de construcció de refugis i dispositius de defensa, atesos els reiterats atacs i la crueltat mostrada en l’elecció dels objectius, seran centenars de víctimes mortals (230) i de ferits (350) registrats a la ciutat, 74 edificis totalment destruïts, i 522 de parcialment enderrocats.

Cardenal Gomá

"L’actuació de Gomà havia estat decisiva en l’acceptació per part de la Santa Seu del règim del General Franco, i el 1937 havia liderat la redacció de la Carta colectiva de los obispos españoles a los obisposde todo el mundo con motivo de la guerra de España (que el cardenal i arquebisbe de Tarragona Francesc Vidal i Barraquer es negà a signar), havia justificat teològicament la guerra i el cop d’estat que la precedí i havia acceptat la denominació de Cruzada per a una guerra que era «entre España y la Anti-España, la religión y el ateismo, la civilización y la barbarie".

Una Utopia, una Esperança. La història de Josep Alomà

Hitler-Vaticà: les amistats perilloses

"El 20 de juliol de 1933, el cardenal secretari d’estat del Vaticà, Eugenio Pacelli, i el vicecanceller alemany, Franz Von Papen, signen el Reichskonkordat o Concordat Imperial entre el Vaticà i el III Reich. Prèviament, Hitler havia accedit al poder per la via electoral, i amb l’ajut de la coacció que suposaven les activitats paramilitars de les Sturm Abteilung, les tropes d’assalt del partit NSDAP. El 23 de març, el parlament alemany aprovà la Llei Habilitant que atorgava plens poders a Hitler com a dictador d’Alemanya, amb el recolzament dels conservadors de Von Papen i els catòlics de Ludwig Kaas. Els opositors eren eliminats, empresonats o conduïts a camps de concentració".

Una Utopia, una Esperança. La història de Josep Alomà

Alomà denuncia la política estalinista del PSUC

“De tots els partits polítics, el que més es destaca pel seu llenguatge barroer i per la falsedat de les seves paraules és el Partit Comunista. En nom de la unitat divideix el front antifeixista, elimina un altre sector marxista que li feia ombra, més tard Largo Caballero al qual havia anomenat «Cap del Govern de la Victòria» i no para fins a plantejar la crisi per tal d’eliminar la CNT”.

Josep Alomà

“Què es pretén?”

DT, 13 de juliol de 1937

“Amb el suport d’un determinat partit que es va erigir en defensor de la burgesia, es varen dedicar a la tasca de llençar “bulos”, protestes organitzades, tot obeint consignes de l’estil des de Barcelona, però com que això no donava resultat, calia fer alguna cosa més. Llavors, ja d’una manera descarada, es va contituir el GEPCI, organització patronal alimentada pel PSUC. Aquesta era l’única manera de fer afiliats i demostrar que es té un gran “partit””.

Josep Alomà

“L’augment abusiu del preu de les subsistències”

DT, 11 de juliol de 1937

Purgues estalinistes made in Spain: Comorera

Pleno del Comité Central del PCE, 1945. Enrique Líster, Francisco Antón, Santiago Carrillo, Dolores Ibárruri "Pasionaria" i Joan Comorera.

Els estalinistes Carrillo, Pasionaria, Gregorio López Raimundo, Claudín i companyia iniciaren una campanya per tal de liquidar el també estalinista Comorera.

«Carrillo y Antón propusieron al Secretariado al liquidación física de Comorera. La propuesta fue aceptada y Carrillo encargado de organizar la liquidación. Carrillo designó dos camaradas para llevarla a cabo. Pero Comorera decidió marcharse del país. A través del informador que tenía entre la gente de Comorera, Carrillo conoció la decisión de aquél y luego el lugar de su paso por la frontera y la fecha. Carrillo envió sus hombres a ese lugar para liquidar a Comorera al ir a cruzar la frontera. Pero Comorera, que se sentía en peligro y vivía con gran desconfianza, a última hora cambió de lugar y conocimos que había cruzado la frontera (la noche del 31 de Diciembre de 1950) cuando ya llevaba 15 días en Barcelona. »

Enrique Líster

“Obreros de Cataluña: Juan Comorera es un provocador, que durante nuestra guerra conspiró contra el Gobierno Negrín, de acuerdo con el cónsul francés que estaba en Barcelona, en la famosa crisis de la «charca». Juan Comorera es un provocador cuyas actuales actividades es entregar a los comunistas a la policía, tanto en Francia como en Cataluña. Y nosotros sostendremos esta acusación delante de la clase obrera y del pueblo catalán. Juan Comorera es un enemigo de la clase obrera y como tal hay que tratarle allá donde se le encuentre”.

Mundo Obrero, órgano del PCE

Comorera, el gran "delator", l'home que havia llençat tota mena de calúmnies contra la CNT-FAI i el POUM; els militants del qual foren cruelment perseguits i represaliats, el gran botxí estalinista a Catalunya, esdevenia ara víctima de l'estalinisme. 

Comorera, titella d'Stalin a Catalunya

Joan Comorera, el titella d’Stalin a Catalunya, era la cara visible d’un conglomerat absurd de partits de rellevància marginal, que en una antinatural aliança havien constituït –tot sigui dit, un cop els anarquistes de la CNT-FAI recolzats per la guàrdia d’assalt havien vençut l’exèrcit sollevat en les jornades del 19, 20 i 21 de juliol de 1936- el PSUC, addicte a la III Internacional d’Stalin o Komintern, partit que era controlat de facte pel sinistre Ernö Gerö i pel cònsul Antonov-Ovseenko.

Ernö Gerö, futur director de la cruel massacre d’Hongria de 1956, alimentava les ambicions de Comorera, qui a canvi de càrrecs acceptava la total submissió a Stalin. Gerö fou l’organitzador de les temudes txeques del PSUC, amb seus al Círculo Ecuestre, Sant Elies, Hotel Colón (seu del PSUC), Portal de l’Àngel nº 24, Còrsega 299, Pau Claris 110, Fàbrica Nestlé (UGT-PSUC), Passeig de Sant Joan 104, vaixells Uruguai, Argentina i Villa de Madrid,

Un cop s’oficialitzà la repressió estalinista (contra anarquistes de la CNT-FAI, militants del POUM, i catòlics, preferentment) després dels Fets de Maig per via de les txeques del SIM, a Barcelona Gerö organitzaria els centres de tortura i assassinat dels carrers Saragossa (convent dels Santjoanistes), Ganduxer (entre Via Augusta i Modolell), Diputació 231, Vallamajor nº 1, Muntaner 321, Anglí 46 (cantonada amb el Passeig de la Bonanova), Passeig de Gràcia 54, Via Laietana (amb botxins del PSOE, PCE i PSUC), Avinguda de Vallvidrera nº 10 i Palau d’Art Modern.

Tal i com explica Joan Gª Oliver a les seves memòries:

“El Frente Popular de Cataluña hizo bancarrota cuando Comorera, Consejero de la Generalidad y jefe del PSUC, pronunció un vergonzante discurso para congraciarse con los jerarcas moscovitas, lleno de loas a Stalin, padre de todos los hombres, luz que alumbra todos los caminos, genio nunca antes contemplado por los mortales, jefe y guía indiscutible de la Unión Soviética, patria de todos los trabajadores del mundo”.

Joan Garcia Oliver, “El eco de los pasos”

Josep Alomà i l'Escola Nova Unificada

Extracte del documental "Alomà. Una Utopia, una Esperança", que es distribueix amb la biografia de l'històric militant cenetista Josep Maria Alomà.

El Consell de l'Escola Nova Unificada fou l'organisme impulsat pels pedagogs anarquistes de la CNT-FAI per tal d'implantar una escola nova, gratuïta, laica, en llengua catalana i humanista.

Josep Alomà contra la censura

“Mala cosa és avui escriure en un diari. Les polèmiques i la censura ho enterboleixen tot. Ni el temps ni la experiència es veu que no serveixen de gran cosa. No són cercades aquelles solucions harmonioses que es precisen per a cada un dels problemes que amb velocitat vertiginosa es produeixen contínuament.

Encara que hom no vulgui, -davant les intemperàncies, les estridències i la intransigència de qui no té altre objectiu que eliminar-nos políticament- no té altre remei que agafar la ploma i sortir al pas de certes coses que són indignants i que demostren la baixesa moral de qui les empra. […].

La censura, que tan benèvola és per a segons qui, per més que insulti i manqui a la veritat, en canvi no ho és, al contrari, amb qui tot exercint un dret natural es defensa i surt al pas de totes les falses falòrnies que els enemics de l’Aliança Obrera llancen a tort i a dret. Per què aqueixa diferència de tracte? Tenim o no tenim tots els mateixos drets i els mateixos deures? […]

Mal símptoma aquest de suspendre la premsa antifeixista. És hora de prestar atenció a certes maniobres que tendeixen a descohesionar les masses obreres, tot privant-les de les orientacions que els dóna la premsa honrada que no anteposa els interessos de partit als de la guerra i la revolució".

Josep Alomà

“Atenció!”, DT, 10 d’agost de 1937

Censura a Tarragona contra la CNT i el POUM

El tristament famós xalet d’Hidalgo de Cisneros (PCE) a Alcalá de Henares

Avinguda de Guadalajara cantonada el carrer Brihuega

El Gabinet de Censura de la Comissaria General d’Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya, dirigit per Josep Ricart Sala i creat el 8 de maig de 1937 estarà controlat per l’ERC. El 22 de juny el control de la censura a Tarragona serà assumit per la Delegació d’Ordre Públic depenent de la República, ja en mans dels negrinistes del PSOE i els estalinistes del PCE.

Constancia de la Mora Maura, l’esposa del cap de la Força Aèria Republicana Ignacio Hidalgo de Cisneros, exercia de censora i cap de l’Oficina de Premsa Extrangera Republicana, contribuint a oferir una imatge heroica del PCE i presentant els llibertaris i poumistes com a enemics de la causa antifeixista i servidors de Hitler i Franco. Ambdós eren militants del PCE, i Constancia de la Mora arribà a entaular una relació d’amistat amb Stalin.

Andreu Nin, un cop detingut per Burillo (PCE) seguint ordres del coronel Ortega (PCE), i posteriorment segrestat pels subordinats del sinistre Aleksandr Orlov, fou reclòs al tristament famós xalet que ambdós freqüentaven a Alcalá de Henares, abans de ser finalment assassinat.

Alomà denuncia la repressió estalinista i les txeques del terror

“Ahir comentàvem d’una manera molt pàl•lida l’actuació que es ve seguint pels polítics que ens governen. Tinguem present que existeix la censura prèvia. […].

Arran dels Fets de Maig, es processà i s’empresonà molts antifeixistes –a part d’altres coses que ací no volem esmentar per raons que són de suposar- i a tots se’ls ha jutjat i se’ls segueix jutjant d’una manera col•lectiva. […].

Si la llei és igual per tothom, tots han de passar pel mateix adreçador. Altra cosa seria una burla intolerable que en un règim democràtic per essència no es pot donar sense abans renegar dels postulats que són de justícia, igualtat i fraternitat”.

Josep Alomà

"Cal fer justícia", DT, 20-8-1937

Principals txeques estalinistes del PSUC a Catalunya

Círculo Ecuestre (PSUC)
Sant Elies (PSUC)
Hotel Colón (seu del PSUC)
Portal de l’Àngel nº 24 (PSUC)
Còrsega nº 299 (PSUC)
Pau Claris nº 110 (PSUC
Fàbrica Nestlé (UGT-PSUC)
Passeig de Sant Joan nº 104 (PSUC)
Vaixells Uruguai, Argentina i Villa de Madrid (PSUC)

A Tarragona, a més a més dels vaixells Cabo Cullera i Cabo de San Sebastián, una txeca del PSUC operava a la Plaça de Braus.

Milers d'anarquistes i poumistes foren torturats i assassinats en aquests centres del terror soviètic ideats pel sinistre agent estalinista Ernö Gerö. La contrarevolució estalinista s'havia apoderat definitivament de la Generalitat i de la República.

Principals txeques estalinistes estatals a Catalunya (SIM)

El portaveu d'ERC de Tarragona, "Llibertat", es fa ressò acríticament de la propaganda estalinista

Tot valia per tal de desprestigiar i difamar el POUM i la CNT-FAI

Algunes de les principals txeques del terror de la República, creades després dels Fets de Maig de 1937 foren:

Saragossa (convent dels Santjoanistes)
Ganduxer (entre Via Augusta i Modolell)
Diputació nº 231
Vallmajor nº 1
Muntaner nº 321
Anglí nº 46 (cantonada amb el Passeig de la Bonanova)
Passeig de Gràcia 54, Via Laietana (amb botxins del PSOE, PCE i PSUC)
Avinguda de Vallvidrera nº 10
Palau d’Art Modern

Segons "Llibertat", portaveu d'ERC, la detenció d'Andreu Nin i la cúpula del POUM "explica moltes coses. I entre elles, la principal, el paper predominant del POUM en  el "putsch" de Maig, que fou un moviment subversiu provocat pel feixisme internacional".

Amb l'obertura dels arxius de la GPU soviètica posterior a la caiguda del Mur de Berlín, es comprovà definitivament com la campanya difamatòria havia estat orquestrada pels lacais d'Stalin, els "assessors" soviètics de la República i els estalinistes del PCE-PSUC. 

Repressió estalinista-republicana a partir dels Fets de Maig: Censura, detencions, i les txeques del terror

El president del govern de la República Juan Negrín (PSOE) i el ministre e defensa Indalecio Prieto (PSOE)

Els anarquistes ja havien estat expulsats del Govern

Després dels Fets de Maig, la preeminència dels estalinistes del PCE-PSUC al govern de la República i de la Generalitat serà pública i notòria.

La repressió de l'Estat afectarà a tots els aspecte de la vida pública, i la onada de detencions, segrestos, empresonaments als camps de treball, tortures i assassinats a les txeques aterroritzarà la població al temps que estalinistes i republicans faran tot el possible per destruir els avenços de la Revolució Llibertària, des de les col•lectivitzacions, a les activitats culturals, passant per la indústria de guerra autogestionada i les aportacions de l’Escola Nova Unificada.

L’objetiu principal serà marginar i eliminar el major nombre possible d’anarquistes i poumistes, constantment calumniats i titllats de traïdors al servei del feixisme internacional.

Amb la creació l’agost de 1937 del Servicio de Investigación Militar (SIM) pel socialista Indalecio Prieto Tuero, i del Tribunal d’Espionatge i Alta Traïció de Catalunya, s’institucionalitzava el terror estalinista amb el patrocini del PSUC i PCE i el suport i complicitat de PSOE, ERC, IR, PNV, Estat Català i ACR.

"La por a la llibertat", d'Erich Fromm

“Escamots” o “camises verdes” d’Estat Català-JEREC: unitats paramilitars similars als trabucaires-requetès carlins, nacionalistes espanyols –falangistes-, camicie nere (Milizia Volontaria per la Sicurezza Nazionale/Fasci Italinani di Combattimento) italianes, les Sturm Abteilung (SA, Braunhemden) i les SchultzStaffel (SS, Schwarzhemden) alemanyes.

“La resposta al problema de per què la ideologia nazi era tan atractiva per a la baixa classe mitja cal cercar-la en la seva psicologia col•lectiva. La psicologia social de la baixa classe mitja era radicalment diferent a la del proletariat, els estrats superiors de la classe mitja i l’aristocràcia d’abans de la guerra de 1914.

Evidentment, alguns trets eren característics d’aquest sector de la classe mitja durant tota la seva història: la seva admiració envers el fort, el seu menyspreu pel feble, la seva mesquineria, la seva agressivitat, la seva gasiveria tant amb els sentiments com amb els diners, i sobretot, el seu ascetisme.

La seva concepció de la vida era baixa de sostre, mirava amb suspicàcia i odiava els estranys i sentia curiositat i enveja envers llurs coneixences, tot racionalitzant la seva enveja com a indignació moral. Tota la seva vida es basava en la frugalitat, tan des del punt de vista econòmic com polític”.

La por a la llibertat

Erich Fromm, 1941

Miquel Badia, torturador i assasí

Proclamada la República, Miquel Badia exerciria de cap de les Joventuts d'Estat Català. El 1932 és nomenat secretari d'en Josep Dencàs, conseller de sanitat i d'assistència social de la Generalitat. El 24 de novembre de 1933 mobilitza una part dels 7.000 escamots (o “camises verdes”) paramilitars de les JEREC i els destina a la conducció dels serveis Públics, per intentar trencar la vaga dels cenetistes. El desembre del 1933 és designat Secretari General d'Ordre Públic, i el març del 1934 passa a ser cap superior de la policia de la Generalitat. Va perseguir, torturar, apallissar i eliminar centenars de militants de la CNT i de la FAI. El setembre del 1934 dimiteix del seu càrrec en la policia per la seva rivalitat sexual amb el President Comnpanys, ja que compatien amant, Carme Ballester, muller d´un tercer militant d'ERC. Companys contractarà posteriorment un mercenari per què elimini a Badia.

Badia i Dencàs havien posat en contacte els sectors més racistes, classistes i sectaris d’Estat Català i les JEREC (defensors de la petita burgesia de botiguers i petits propietaris amb complexe d’inferioritat i mentalitat autoritària que descriuria Fromm a “La por a la llibertat”, 1941) amb el nazisme alemany i el feixisme italià, que els donà suport logístic.

Degut a aquests contactes, Adolf Hitler, en un discurs pronunciat l’octubre de 1934 se solidaritzaria amb les “nacions oprimides”, en relació a Catalunya, doncs els independentistes filofeixistes d’Estat Català, enquadrats paramilitarment com a “escamots” o “camises verdes” (paral•lelament als paramilitars nacionalistes espanyols –camisas azules-, italians –camises negres- o alemanys –camises marrons, primer, i negres després-) s’havien rendit sense oposar pràcticament resistència –malgrat la fraseologia patriòtica exacerbada- durant dels fets del 6 d’octubre a l’exèrcit i la guàrdia d’assalt.

Catalunya fou independent de facte durant la Revolució Llibertària, i foren els anarquistes de la CNT-FAI qui impulsaren l’Escola Nova Unificada, que recuperava per primer cop el català com a llengua vehicular a l’ensenyament a tots els nivells.

Dencàs fugí del Palau de la Generalitat per les clavagueres i es refugià a la Itàlia feixista, règim del qual n’era un obert simpatitzant.

Alomà denuncia les maniobres dels estalinistes

«De tothom és sabut que el partit de les «consignes» proclama per tot arreu que cal acatar les ordres del Govern, perquè sense «disciplina» no es va enlloc. […].

Tots els ressorts de poder que les organitzacions dignes no varen voler controlar, els controlen ara ells. […].

Els que no accepten com a pa beneït les «consignes» del partit, són uns enemics de la URSS i, per tant, no poden ser altra cosa que uns agents del trotskisme i uns traïdors al servei del feixisme internacional. Què còmode que resulta dir tot això! Ara, el que no resulta tan còmode és demostrar tot el què es diu».

Josep Alomà

 «Les contradiccions del Partit Comunista»

DT, 14 d’agost de 1937

“La contrarevolució està en marxa. Alerta, treballadors!!!”

Josep Alomà

“La contrarevolució comença a ensenyar les urpes”

DT, 1 de desembre de 1936

Juan Negrín, titella d’Stalin a Espanya

Walter Krivitsky, el cap del Servei Secret Militar soviètic per a l’Europa Occidental, explicà (“Yo fui ministro de Stalin”, Jesús Hernández, p 86-88) com Stashevsky (un dels “assessors” d’Stalin a la República) havia elegit ja al novembre de 1936 al doctor Juan Negrín com a successor de Largo Caballero, quan aquest fos obligat a dimitir per les pressions que rebia dels estalinistes.

La obediència i eficàcia amb què Negrín havia dirigit l’octubre anterior l’enviament de tres quartes parts de les reserves d’or del Banc d’Espanya a la URSS –una operació en la que hi tingué especial protagonisme un espia soviètic, torturador i assassí professional: el militar Aleksandr Orlov-, a canvi d’armament vell i distribuït amb comptagotes i arbritràriament (les divisions de Líster i el "Campesino" foren “casualment” les més afortunades), l’avalà com a putxinel•li eficient i mancat d’escrúpols.

Negrín era als ulls dels estalinistes el titella ideal: un professor apolític de l’alta classe mitjana, sense contacte amb el món obrer ni partidaris entre els líders sindicalistes; i un home de grolleres costums personals i, per tant, un blanc fàcil de l’extorsió –cal recordar que l’extorsió és un dels mecanismes més emprats per l’estalinisme per conseguir els seus propòsits.

El seu amic, correligionari i partidari dins del PSOE Indalecio Prieto reconeix com la gula portava a Negrín a sopar amb freqüència fins a tres vegades en el decurs d’una mateixa nit, o a consumir compulsivament drogues en seu despatx de president del govern.

Les perversions sexuals de Negrín eren difícilment dissimulables, i la seva preferència per les noies molt jovenetes provocà més d’un escàndol. Conseguí, però, comprar el silenci de molts periodistes estrangers convidant-los a les freqüent bacanals que organitzava.

No cal dir que Krivitsky -com Koltsov, Antonov-Ovseenko, Rosenberg, Yezhov, Yagoda i tants altres fidels i disciplinats servidors del dictador georgià- fou finalment afusellat per ordre d’Stalin.

Negrín era considerat un polític moderat o centrista dins del PSOE.