Los intelectuales de la República: negación y carencia de ideales

Machado, Marañón, Ortega y Pérez de Ayala

Artículo publicado en Solidaridad Obrera el 18 de diciembre de 1932

LOS INTELECTUALES

NEGACIÓN Y CARENCIA DE IDEALES

A la amarga filípica de Unamuno contra los hombres de la República, seguirán otras. Los intelectuales que “descendieron” hasta la multitud para acabar con la Monarquía, una vez liquidada ésta, adquieren otra vez el perfil aristocrático que han mantenido siempre y caen en la idea de superhombría, única brújula descentrada que les guía por el camino de sus peregrinajes indefinidos.

La posición de Unamuno es la posición de Valle Inclán, y será más tarde la de Ortega y Gasset, Marañón, Madariaga y otros.

El rector de Salamanca, más impulsivo, impetuoso y decidido, ha dado la señal. Los intelectuales que eran tratados por el rey como cualquier palafrenero, se sintieron heridos en su presuntuosidad. Alfonso de Borbón tenía un interés especial en conservar la pureza de sangre de sus caballos favoritos; las obras literarias y científicas le interesaban poco.

Miguel de Unamuno

El hombre alienado (Breve tratado de Ética)

Extracto del Capítulo V: CIVILIZACIÓN Y ALIENACIÓN

del Breve Tratado de Ética de Heleno Saña

EL HOMBRE ALIENADO

El concepto de “alienación” es asociado generalmente a los nombres de Hegel y Marx, pero, de hecho, ya fue anticipado por Parménides en su poema didáctico. La causa de la alienación humana –nos enseña en esencia el filósofo griego- no es otra que la de dejarse dominar por la dispersión, la rutina cotidiana y el mundanal ruido. La pérdida de la conciencia de sí como resultado de la “caída” en lo múltiple y diverso, intuido por primera vez por la escuela eleática, se convertirá en uno de los temas principales de la filosofía y la religión, especialmente a partir del neoplatonismo, de la Gnosis y de Orígenes, una corriente de pensamiento que San Agustín sintetizará en sus Confesiones con el concepto de dispersio. Pero la concepción de la diversidad y la dispersión como origen del mal y la condena, lejos de quedar restringido al pensamiento antiguo y al cristianismo, penetrará también en el pensamiento contemporáneo, sea en forma religiosa o secular. Así la huella de la Gnosis es claramente perceptible en la obra de Kierkegaard, Heidegger, Adorno, Horkheimer y Herbert Marcuse. Por muy dispares que sus cosmovisiones sean, todos ellos anatemizan la vida real aquí y ahora como lo inauténtico y lo que no debe ser, de ahí su hostilidad a la sociedad, que Heidegger degrada a Man (habladuría), trivialidad y huída de lo único auténtico, que es el “ser-para-la-muerte”. La misma hostilidad de Adorno a todo lo colectivo y común, que él llama “totalidad” y a la que frente a Hegel denomina das Unwahre (lo no verdadero). No menos radicalmente, Horkheimer se refugia en la “nostalgia de lo completamente distinto”, esto es, lo opuesto a la vida real. En principio, Marcuse rechaza también la vida real, pero menos pesimista que Adorno y Horkheimer, busca refugio en la utopía social. El mismo Ortega postulará también el “ensimismamiento” como única respuesta coherente a la dispersión.

Setmana de l'Infant

INFANTS: EL FEIXISME US LLENÇA BOMBES

CATALUNYA US OFRENA JOGUINES

SETMANA DE L'INFANT (CNT-UGT)

Setmana de l’Infant

A la comissaria de la Generalitat i a nom de la Comissió organitzadora de la "Setmana de l'Infant" s'han rebut, en tres dies, endemés de valuoses aportacions en metàl•lic, unes dues-centes setanta joguines, algunes d'elles dignes d'ésser admirades per infants i grans. La Comissió ha de manífestar el seu agraïment a tots els que han contribuit a la seva tasca aportant quantitats i joguines. D'aquestes últimes cal fer remarcar els ciutadans R. Gabriel Gibert, J. Gené, Merceria Tou, farmàcia Diges, Casa Anguera, Casa Avià, Auxiliars i treballadors de Farmàcies de Tarragona; de tots ells s'han rebut estocs de joguines molt apreciables,

Cal que apartem els petits de tot l'horror de la guerra i procurem donar-los totes quantes estones d’esbargiment ens sigui possible a fi de què mai no perdin les seves il•lusions infantils. Els mals de caps han de quedar pels grans. A fi que a Tarragona i a la Comarca del Tarragonès, de la qual està encarregada aquesta Comissió, no hi quedi cap nen asilat, orfe o refugiat sense una joguina, ens cal adreçar en aquests moments, per a que es posin al nostre costat, a les dones, la missió de les quals és saber comprendre els infants, cuidar-los i guiar-los en tots els actes de la vida, esperem, doncs, la seva cooperació.

Tan sols a Tarragona tenim entre nens i nenes asilats, orfes i refugiats MIL NORANTA-SET i en els pobles del Tarragonès segons notes rebudes fins ara, i això que falten la majoria d'ells, CENT SETANTA-TRES. Confia la Comissió que aportareu tots els vostres donatius, ja siguin en metàl•lic o en joguines, no bèl·liques, a la Comissaria de la Generalitat, amb la urgència possíble.

DIARI DE TARRAGONA (portaveu de la CNT-FAI)

31-12-1937

Deure

Deber

(Soneto)

¿Someternos? ¿Por qué? ¿Quién nos obliga

a hacernos de una infamia solidarios

y entregar la victoria a los contrarios

y a que el mundo futuro nos maldiga?

Si nos rinde un instante la fatiga

también se rendirán los adversarios

y debemos pecar de temerarios

antes que abandonar a quien nos siga.

Luchemos sin cesar; que nuestro acero

sepa enseñar a hermanos y enemigos

lo que vale el anhelo de la gloria.

Vencido o vencedor, nunca el guerrero

ha de buscar atajos ni postigos

sino el arco sublime de la Historia.

Luis Hernández Alfonso

Fi d'any

FI D'ANY

La caiguda del nord, encara que esperada i prevista, havia posat damunt nostre un núvol que no podíem apartar de la nostra imaginació. Caigut el Nord, tothom es preguntava: ¿quina nova prova ens depararà el destí? Aviat, molt aviat ho hem sabut.

L’any ja vell i que aviat tan sols serà un record, no ha volgut anar-se’n sense deixar-nos un grat record. Ell segurament es digué: “El meu pas per la vida ha estat prou amarg. Només dolors i misèries he causat. Guerra a Espanya, amb el seu estol de calamitats. Dones, vells i infants assassinats cruelment… Guerra a la Xina pels mateixos motius que ensangonen el poble espanyol… Fins a quan? Doncs bé: jo ja he arribat al meu destí. A la meva tomba, solament records ingrats m’acompanyaran. Si això faig, m’hauré comportat com un malvat. Solament menyspreus i injúries mereixeré de la humanitat… Doncs bé: no vull endur-me l’odi i el rancor de qui tant ha sofert. Nadal era festa de l’any i es preparava amb alegria a rebre l’any nou amb l’esperança que la vida seria millor. Aquest era l’anhel que a tots els cors regnava. Des del poderós a l’humil. Aquests avui són durament castigats pels altres, els poderosos. Avui les llars dels humils resten desfetes; ha passat la barbàrie feixista d’una manera cruel i injusta. Jo els trauré un poc aquest mal sabor.

Abans d’anar-me’n vull dur un xic d’alegria als cors dels humils perquè tinguin fe en l’esdevenidor i sigui una realitat aqueixa vida per la qual milers d’obrers donen la seva generosa sang”.

L'expulsió dels mercaders del temple

Purificació del temple (Mc, 11, 15-19)

Quan arribaren a Jerusalem, Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure els qui hi compraven i hi venien, va bolcar les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms, i no permetia que ningú traginés res per dins del temple. I els instruïa així:

-No diu l’Escriptura: El meu temple serà anomenat “casa d’oració per a tots els pobles”? Però vosaltres n’heu fet una cova de lladres!

Ho van sentir els grans sacerdots i els Mestres de la Llei, i buscaven com podrien fer-lo morir, però li tenien por, perquè tota la gent estava admirada de la seva doctrina.

I quan va ser fosc, Jesús i els seus deixebles van sortir de la ciutat.

Carta de Franco a Hitler, 26-2-1941

EL PARDO, 26 February 1941

DEAR FÜHRER:

Your letter of the 6th makes me wish to send you my reply promptly, since I consider it necessary to make certain clarifications and confirmation of my loyalty.

I consider as you yourself do that the destiny of history has united you with myself and with the Duce in an indissoluble way. I have never needed to be convinced of this and as I have told you more than once, our Civil War since its very inception and during its entire course is more than proof. I also share your opinion that the fact that Spain is situated on both shores of the Strait forces her to the utmost enmity toward England, who aspires to maintain control of it.

We stand today where we have always stood, in a resolute manner and with the firmest conviction. You must have no doubt about my absolute loyalty to this political concept and to the realization of the union of our national destinies with those of Germany and Italy. With the same loyalty, I have made clear to you since the beginning of these negotiations the conditions of our economic situation, the only reasons why it has not been possible up to now to determine the date of Spain's participation. […].

These are my answers, dear Fuehrer, to your observations. I want to dispel with them all shadow of doubt and declare that I stand ready at your side, entirely and decidedly at your disposal, united in a common historical destiny, desertion from which would mean my suicide and that of the Cause which I have led and represent in Spain. I need no confirmation of my faith in the triumph of your Cause and I repeat that I shall always be a loyal follower of it.

Believe me your sincere friend, with my cordial greetings,

F. FRANCO

To:
His Excellency ADOLF HITLER
Führer of the German People

Lliçó als japonesos

Extracte de l'article publicat per Lluís de Salvador al Diari de Tarragona,
el 28 de desembre de 1937

"Són molts els homes de responsabilitat yanquis que creuen inevitable una topada, tard o d'hora, amb els exèrcits del Mikado. És mes, se n'ha parlat, àdhuc, no tan sols a la premsa nacional, ans fins i tot a l'estrangera. I el tema ha promogut nombrosos comentaris i fins i tot estudis detallats a les publicacions militars de tots els països.

En qüestió de guerres entre pobles d'interessos morals o materials contraposats, mal és que se'n parli. Perquè el fet que se'n parli, representa ja que la guerra existeix en estat latent.

Admetent, doncs, la possibilitat gairebé certa del conflicte al·ludit, res no té d'estrany que nosaltres opinéssim que en l'interès dels EE.UU. estava escollir el moment més oportú, abans que el Japó ho fes pel seu compte. I afegíem que donant com a possible que els manejos violents dels nipons a la Xina acabéssin amb una veritable guerra, ¿quin moment millor que aquest?".

Soldats kamikaze japonesos

ENDAVANT!

LLETRES DEL FRONT

ENDAVANT!

Endavant, valents soldats de l'Espanya proletària. Amb vosaltres estan tots els cors i tots els homes d'esperit liberal. El poble està orgullós de vosaltres. Les vostres gestes ens animen i encoratgen. Els que han convertit Espanya en una immensa taca de sang aviat pagaran el seu crim. Endavant. Els milers i milers de vides segades pel feix, aviat els ofegarà. Els qui no respecten, doncs, dones, vells i infants, prompte sucumbiran.

Els barbres del crim no coneixen els sentiments humans. Es diuen catòlics i cristians, religiosos i morals. Gent d'ordre i de pau... Quin sarcasme! Són cínics i criminals; volen tapar llurs instints tot predicant una falsa moral; es diuen d'ordre i promouen el desordre. Parlen de pau i fan la guerra... criminals!

Però de res no els val. Avui ja tothom els coneix i sap qui són. Són els Genis del Mal. Mentres ells alentin, al món no hi haurà pau. Perquè aquesta pau regni, cal exterminar-los en tots els llocs com s'extermina la malesa.

Els que a poc a poc amb sadisme bestial ens han anat desangrant, a mans del poble sucumbiran. L'hora de la justícia es va apropant. Endavant. Els obrers convertits en soldats per necessitat l'imposaran. Guerra volien i guerra tindran.

Fora pactes i transigències. Sols hi pot haver una manera d'acabar la guerra: per la força de les armes. Aquesta és la voluntat del veritable poble espanyol. Tota altra cosa és traïció.

Endavant, valents soldats. Belxite va ésser el senyal. Teruel és la demostració del que pot el poble espanyol. Un poble amb ideal és invencible. La nostra ofensiva ho demostra. Aquesta victòria és el començament del final. A hores d'ara segurament que Franco i els seus hostes no deuen veure la victòria tan fàcil i planera. És que Espanya no és Abissínia. Sols, tot sols vàrem fer front als insurrectes. Sols, tot sols, es van deixar les democràcies capitalistes i covards, salvats Mexic i Rússia. Sols, tot sols vencerem i fruirem del goig de la victòria, tot extirpant el feix: primer, del nostre territori i després del planeta.

JOSEP ALOMÀ

Batalló de Transmissions de l'Exèrcit d'Andalusia, 21-XII-1937 

Publicat el 28-XII-1937 

DIARI DE TARRAGONA (PORTAVEU DE LA CNT-FAI)  

(La referència als pactes i transigències manté relació amb els intents per part de Juan Negrín de pactar amb els sollevats liderats pel general Franco, ja durant l'any 1937, tal i com ell mateix li reconegué a Araquistáin).

La pleamar totalitària contra Catalunya

Juan Negrín y Manuel Azaña, 1937

Extracto del capítulo “La pleamar totalitaria: Contra Cataluña” de La Revolución Libertaria, de Heleno Saña, publicado por la Editorial Laetoli.

“En realidad, Cataluña había comenzado a ser despojada de su poder a raíz de los sucesos de mayo de 1937 en Barcelona y la toma del control del orden público por el comunista Burillo, con el nombramiento del general procomunista Sebastián Pozas como comandante en jefe del Ejército del Este y con el envío de barcos de guerra y 5.000 soldados de élite a la capital catalana [contra la CNT-FAI y el POUM]. Azaña, que en ese momento se encontraba en Barcelona, se quejó –no sólo en su correspondencia privada- de que la Generalitat lo había tratado con menosprecio y hostilidad y le había negado el debido respeto. Al mismo tiempo se deshizo en insultos contra los anarquistas, a quienes responsabilizó de las luchas callejeras, aunque Tarradellas le había explicado que todo aquello había sido una provocación desencadenada por la gente del PSUC y no autorizada por él ni por Companys. Pero el viejo odio pequeñoburgués contra los anarquistas y la cólera recién avivada del castellano contra una Cataluña segura de sí misma, eran más fuertes que cualquier reflexión sensata. Al comienzo de la República, Azaña se había inclinado a favor de la autonomía de Cataluña por cálculo político; pronto, sin embargo, decidió hacerla fracasar aliándose con Negrín, Prieto y otras fuerzas anticatalanas.

Nada más asumir su cargo de jefe del Gobierno, Negrín fue instruido por Azaña a proceder con dureza contra Cataluña: “No puede admitirse que la economía se convierta en un despotismo personal, ejercido nominalmente por Companys y en realidad por grupos irresponsables que le sirven a él. […].

A finales de julio de 1937, Azaña se vio obligado a oír en boca de Tarradellas: “El Gobierno ha enviado a Catalunya un ejército de ocupación que vive a costa del país […]. De Madrid se está haciendo un mito para emplearlo a favor de la política centralista antiautonomista”. Tarradellas recordó también al presidente de la República que en el frente de Madrid luchaban 40.000 catalanes y que la ofensiva de Brunete sólo había podido acometerse porque Catalunya había suministrado la munición requerida para ello. Pero estas puntualizaciones encontraron oídos sordos en Azaña, que de acuerdo con Negrín prosiguió la campaña para despojar a Catalunya de su poder".

  

Les Benaurances

Sermó de la muntanya

Les Benaurances

En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s’assegué, i se li acostaren els deixebles. Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient:

Feliços els pobres en l’esperit, d’ells és el Regne del Cel.

Feliços els qui ploren: Déu els consolarà.

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà.

Feliços els compassius: Déu se’n compadirà.

Feliços els nets de cor: ells veuran Déu.

Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus.

Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d’ells és el Regne de Déu.

Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies. Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així han perseguit els profetes que us han precedit.

Sal a la terra i llum en el món

Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi.

Vosaltres sou la llum en el món. No es pot amagar un poble posat dalt d’una muntanya, i ningú no encén una llàntia per posar-la sota una mesura, sinó en el portallànties, perquè faci llum a tots el qui són a casa. Que brilli igualment la vostra llum davant la gent; així veuran les vostres bones obres i glorificaran el vostre Pare del cel.

Mt, 5, 1-16

Ramón Acín, maestro de maestros

“Era maestro de maestros. Yo le llamaba así siempre, porque era, a mi modo de ver, la maestría hecha hombre: maestría en el hablar; maestría en el vestir con una sencillez extraordinaria pero elegante, elegante y sencillo –¿qué dificil, verdad?-; y tenía el don de que cuando hablaba con profesores, con gente de talla, todos le escuchaban y nadie hablaba. Estudiaba mucho. Acín era un hombre de estudios profundos. La facilidad de palabra que tenía, ese don que tenía. La sencillez, la bondad, la generosidad sin límites. Maestro de maestros, como lo fue Sócrates, como lo fue Jesús, como lo fue Tagore, como lo fue Tolstoi, Gandhi y todos los grandes…”.

Ramón Acín por Ramón Liarte

Ramón Acín por Ramón Liarte

http://www.fundacionacin.org/index.php/multimedia/#humanista

Ídolo de barro

“Pablo Iglesias, por incomprensión teórica, y por su propensión a preferir la influencia de las masas más próximas ideológicamente a la pequeña burguesía que al proletariado auténtico, trabajó, inconscientemente, sin duda, contra los intereses de su clase.

Sus simpatías y proclividad hacia la pequeña burguesía fueron coronadas aún por la conjunción republicano-socialista. El Partido Socialista se alejaba del proletariado para crecer sobre fuerzas que no tenían nada de obreras, perdiendo, como es natural, su carácter de partido de clase. La trayectoria política de Iglesias ha sido recta, como una espada: hacia una transformación del Partido Socialista en un partido de la burguesía liberal.

Se puede escribir la historia heroica del proletariado español, sus difíciles luchas, sus sacrificios, sin que sea necesario mencionar a Pablo Iglesias. Y eso es el juicio más contundente que pueda ser formulado sobre una persona. ¿Un luchador obrero que no esté al lado de la clase obrera en las horas graves, puede ser considerado un verdadero militante de la causa? El militar que durante la batalla permanece emboscado en la retaguardia, es merecedor no tan sólo del menosprecio, sino del enjuiciamiento por traición, por cobardía.

Los acontecimientos culminantes en los anales del movimiento obrero español son: Montjuïch, la huelga general de 1902,  la semana de julio de 1909, agosto de 1917 y el periodo 1919-21. A finales de siglo, el proletariado de Barcelona era perseguido encarnizadamente. Los anarquistas, revolucionarios, abnegados, heroicos, escribían con su sangre páginas imborrables en los sótanos de Montjuïch. ¿Dónde estaba Pablo Iglesias entonces? ¿Qué hizo el Partido dirigido por él para solidarizarse con las víctimas torturadas? El silencio es complicidad cuando el deber no permite callar”.

Joaquim Maurin

Extractos del artículo “Pablo Iglesias y el pabloiglesismo”

Publicado originalmente en catalán en el semanario L’Opinió, núm. 45, 22 de diciembre de 1928, y traducido al castellano en “El arraigo del anarquismo en Cataluña”, por Albert Balcells, 1973.

El futur

Se afirma por parte de los conservadores todos que la juventud no sabe lo que quiere. Mayor estupidez no cabe. El hecho de que la juventud tenga en cuenta las lecciones de los maestros, no indica incapacidad, ya que revela clarividencia y reconocimiento. Pero el maestro es una cosa valiosa y el capitán Araña algo muy distinto. No hay que equivocarse al respecto. No estamos ni estaremos hechos nunca para el Mal. Esta sociedad, yendo en automóvil o caminando como olvidado peatón, nos aburre. Es la inmensa sociedad del asco. Queremos liberarnos de la muerte a plazos. Odiamos el látigo del comisario como la coz del policía. Estamos hasta la coronilla de los desatinos del que manda y de los crímenes del que gobierna.

Nuestra rebeldía se convierte en protesta multitudinaria cuando la calamidad estatal no nos deja vivir. Maldita sea la soberbia del grande y la insolencia del mediocre. La vida es demasiado larga para que la confiemos a los usureros que nos roban o a los verdugos que nos asesinan más o menos lentamente. Vivir es lo que al fin queremos. Y vivir como hombres libres. Tal es el grito de una juventud sin historia, pero llena de naturaleza viviente, que quiere escribir la páginas más bellas de la vida con libertad y dignidad. 

L'esperança

Abad de Santillán i Josep Peiró amb la Columna Ascaso

Como en todas las épocas de decadencia, una fuerza sana y vigorosa se sitúa en el primer plano de los acontecimientos para forjar los hechos: la juventud. Si los jóvenes hacen más ruido que los demás es porque tienen más energías acumuladas, o lo que es mejor, mayores posibilidades de recuperación. ¿Cómo va a dar la nota más aguda un mudo, ni saltar el muro más alto el paralítico? El joven, por ser insatisfecho, no puede sentirse feliz. Los satisfechos son aquellos que lo han logrado todo. El hombre-harto no siente afán de luchar. Por contra, los desafortunados van a la conquista de todo porque no tienen nada. Creer en la victoria implica luchar por ella y hacer posible su advenimiento. Hay una manía constante en indicar los caminos que debe recorrer la juventud.

Què és la CNT?



La CNT es una organización sindical, impregnada de humanismo clásico, que lucha por la emancipación progresiva de la clase obrera. Su finalidad orgánica tiene por fundamento tres objetivos principales: el mejoramiento de la situación del obrero del brazo y el cerebro, la perfección de las condiciones de trabajo, y la superación constante del individuo componente de la sociedad, ya que para el anarquismo militante ningún hombre es menos que otro hombre. [...].

La CNT ha logrado empalmar los principios doctrinales del sindicalismo revolucionario militante con las aspiraciones más caras al pueblo trabajador. Tal es su potencia ideológica y su vertebración orgánica. Bandera honrosa de los expoliados, esperanza de los intelectuales que desean construir un mundo nuevo y mejor, norte de todos los hombres generosos que tienden a instaurar una sociedad sin castas ni clases, eso y no otra cosa, es la Confederación Nacional del Trabajo.[...].

6 d'Octubre de 1934

Josep Dencàs, inspirador dels "escamots", les "camises verdes"

Extracte de "La Revolta permanent" (entrevistes a Joan Ferrer, militant de la CNT, per B. Porcel), sobre el cop d'Estat fracassat de Dencàs, els germans Badia i els "escamots" l'octubre de 1934.

El Govern, llavors, agrupa tropes i les envia, o dóna ordres a les casernes de cada localitat. A Catalunya no les varen tocar, ni les enviaren a Astúries ni les tragueren. Sabien que allò que passaria seria una simple paròdia. Però per si de cas les tenien a l'aguait. Sense la CNT i la FAI, la Generalitat i el catalanisme no podien res. 

Aquell 6 d'octubre jo era a Barcelona. Fins les sis de la tarda tota la inquina del Sometent de l'Esquerra, de la guàrdia d'assalt i altres elements armats, estaba dirigida contra la CNT: es presentaben als locals que havíem obert i els clausuraven. 

Vaig presenciar una d'aquestes accions al Paral·lel, cantonada amb el carrer Roser. Aquestes forces foren també a tancar Solidaritat Obrera. Romanien al carrer, estacionades en forma de vano en front del diari.

La Generalitat i els partits que els assessoraven vivien en una total confusió. "Has de proclamar la República catalana", li digueren a Companys. I aquest sortí al balcó, doncs Macià havia mort i era ell el president, i davant de dues-centes persones crida: "Ciutadans, des d'aquest moment queda proclamada la República catalana independent. He dit".

I donant-se compte de que tot allò era un absurd, quelcom fred, i sense futur, torna a entrar a palau i els diu a aquells qui el manipulaven: "Ja està. Esteu contents? I ara, què?".

    

La resposta li fou servida per el general Batet, que havia estat esperant allò per, fidel al seu jurament republicà, fa acte de presència a la Plaça Sant Jaume amb alguns soldats i morters, i disparar una mica en salves. Però de seguida des de la Generalitat onejaren la bandera blanca. 

El governador civil de Barcelona, Dencàs, que era l'independentista més furibund, tenia ja una sortida preparada per les clavegueres. Tan a consciència preparada, que arribava a Itàlia: allí anà el dirigent d'Estat Català que havia animat el 6 d'octubre barceloní. A un país feixista. Que és el que ell era.

L'antihumanisme de Hobbes a Balears

"Todo hombre tiene un precio. El que no lo tiene es porque no vale nada". Joan March Ordinas

Pur antihumanisme en la línia de Hobbes.

Joan March Ordinas: empresari, contrabandista (de tabac, armes, alcohol, queviures), banquer, diputat durant la II República, financer, amic d'Alfons XIII, multimilionari subornador professional...

Joan March i Francesc Cambó (fundador i líder de la Lliga Regionalista i de la Lliga Catalana) foren dos dels empresaris que finançaren el cop d'Estat feixista del 18 de juliol de 1936.

"Cal riure, però seriosament"

Article titulat "Fent Feix", i publicat al periòdic Mirador, sobre les unitats paramilitars d'Estat Català: els "escamots" d'inspiració feixista. El peu de foto resa "Cap a l'Estadi, a fer content el doctor Dencàs". Josep Dencàs, el líder polític del nacionalisme extrem que després dels Fets d'Octubre de 1934 fugí per les clavegueres del Palau de la Generalitat i s'amparà a la Itàlia de Mussolini.

FENT FEIX

"Hi ha persones que, degut a tenir poques idees al cervell, poca facilitat d'expressió, però això sí, moltes ganes de parlar i d'ésser escoltades, opten per parlar gruixut i no mirar prim, que per a un home curt de gambals, és la manera més fàcil de fer-se rotllo. També partits sense cap contingut real, ni gens d'habilitat en el maneig de la cosa pública, però que volen mantenir-se dalt del poder costi el què costi, no tenen més remei que fer demagògia, un cop aquesta se'ls esbrava, intentar constituir-se en forma feixista. [...].

Ben entès -no és la primera vegada que ho fem remarcar en aquestes pàgines-, del feixisme només n'han copsat la part exterior de desfilades i cerimònies espectaculars pel carrer; l'ús d'uniformes llampants i d'un gest de salutació ridícul; la fraseologia retumbant i buida, de pura demagògia.   

També n'han copsat un altre aspecte diríem intern: el de la impunitat de certs actes i el parasitisme de l'erari públic. [...]. I així, reduït a la part histriònica, aquest feixisme d'estar per casa indigna alhora que fa riure. [...].

A més a més, no té res a veure, i fins i tot és oposat, amb el caràcter del nostre poble. Vivim en un país rialler i, a estones, anarquista, però com que la vida comparativament és fàcil i poc accidentada, el feix mussolinesc, només de pensar-hi, fa una mena de muntanya a tots els catalans".  

Chomsky, sobre l'anarquisme

Noam Chomsky, en una conferència a Harvard

"Un ejemplo de revolución anarquista a gran escala —en realidad, el mejor ejemplo que conozco— es el de la Revolución española de 1936, durante la cual se implantó en la mayor parte de la España republicana una revolución anarquista sumamente ejemplar".

"Debemos valorar y preservar los logros de las ideas anarquistas -y, más aún, los de las luchas ejemplares de quienes han tratado de liberarse de la opresión y la dominación-, no como medio para mantener congelado el pensamiento y los conceptos dentro de un nuevo recipiente, sino como fundamento para entender la realidad social y la labor comprometida de quienes han intentado cambiarla. No hay motivos para suponer que la historia ha terminado, que las actuales estructuras de autoridad y dominio están grabadas en piedra. Pero también sería un gran error subestimar el poder de las fuerzas sociales que lucharán por mantener el poder y el privilegio".

Noam Chomsky

Sobre el anarquismo, 2005

Editorial Laetoli